Avui ... fa un any
-
Pablo Méndez Caballero
Pintor, poeta, artista, escultor i sembrador de bondats.
Ens has deixat tant ...
Somriu ...
Somriurem pensant en tu.
Encontraràs...
dimarts, 24 de novembre del 2009
diumenge, 22 de novembre del 2009
Com en una cadena quieta que formen els instants
En Josep ja no descobreix escarabats ni a les peces de roba ni a la cuina, però, quan era xic, les humitats es filtraven per la casa del carrer Sant Domingo, de Terrassa, transformant-la en un casal ombrívol on els escarabats campaven lliurament i ell els convertia en companys de jocAixí comença una novel·la inèdita que segur algun dia deixarà de ser-ho. Hi ha un quarto de reixa i una cuina llarga i estreta al costat del pati. La majoria de cases de Terrassa eren així. Així era la casa on jo vaig viure els primers anys de la meva vida.
A Les Borges del Camp s'ha tornat a girar vent. A Torre Sans no hi ha quarto de reixa, ni cuina al costat del pati. Avui hem anat a caminar i a la tarda hem fet un cafè amb la Cèlia.
Al pati de la casa del Josep hi havia un roser d'enramar. A casa la mare, la casa on vaig passar els primers anys de la meva vida, també n'hi ha un. A Torre Sans un altre. Encara hi neixen roses. S'ha tornat a girar vent.
Com en una cadena quieta que formen els instants, sóc a Les Borges, a Vigo i a Terrassa al mateix temps. Fem un cafè amb la Tere, l'Alícia i la Lola. Damunt la taula un programa de mà de la Cacatua Verda d'Arthurs Schnitzler. Traducció de Feliu Formosa. Vull recordar què feia fa 38 anys quan ni la Tere ni l'Alicia ni la Lola tenien edat per anar soles al teatre. No em veig a la sala dels Amics de les Arts, i potser hi era perquè sembla que hi eren la majoria de persones amb qui m'ajuntava en aquella època. Alguns al meu costat repetint la jugada ahir, divendres 21 de novembre de 2009, als Amics de les Arts, a Terrassa. Unes grades més avall els cabells blancs del Feliu contemplant una Séverine no interpretada per la Maria.No puc recordar les escenes de fa 38 anys, potser no hi era.
El cadàver del duc de Cadignan jeu al terra de la Sala d'Actes dels Amics de les Arts, a Terrassa. El poble triomfant ha obert les portes de la Bastilla. Però el Marc Novellón és ben viu i els que entren no han tallat cap cap. Tot és teatre. Aixequen els actors els punys i claven a terra les forques. Canten a la llibertat i el Joan, una grada per sota dels meus peus, una mica per sobre dels cabells blancs del Feliu, es gira i em diu: Haurien d'haver-nos repartit la lletra, ens podríem posar drets i cantar tots plegats. Segurament vam sentir la mateixa necessitat el 1971, a la mateixa sala, quan el Feliu Formosa encara no tenia els cabells blancs i la Maria Plans interpretava la Séverine. Quan també hi devia haver algun "secreta" a la sala que potser volia aturar l'obra per subversiva. Però podien estar tranquils els defensors del ordre. Només era teatre. Suposo, encara que no ho recordo. Potser no hi era.
Com en una cadena quieta que formen els instats:
París. 9 de juliol de 1789 - "Tots els homes neixen i creixen lliures i iguals"
París. 10 de desembre de 1948. - "Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitats i en drets ... sense cap discriminació per raó de raça, color, sexe, religió ..."
Fem un cafè amb la Tere, l'Alícia i la Lola unint Les Borges del Camp a Vigo i a Terrassa. Damunt la taula un programa de mà de la Cacatua Verda d'Arthurs Schnitzler. Traducció de Feliu Formosa. Parlem de teatre.
dijous, 19 de novembre del 2009
dilluns, 2 de novembre del 2009
divendres, 23 d’octubre del 2009
MARE
Ja no plou, però va ploure molt. Ja no fa vent, però ahir va bufar fort. Aquest matí que tot tornava a ser massa normal, fatigada per tasques d'extrema, excessiva, inútil burocràcia. Fatigada per voler resoldre i no poder o per haver de resoldre allò que de fet tant li fa. Fatigada per massa tants li fa, amb un gran moltlifa fora, sense poder expressar-ho. Amb gairebé tot lluny d'allà. Un tot ple de buits que m'envolta quan surto i agafo el volant del cotxe i veig la carretera que tot i ser com sempre, plena com sempre, ara de sobte es buida, més buida que mai.
Aquest matí he passat per davant dels cines, com molts matins a l'hora d'esmorzar. Aquest matí he estirat un programa, com altres vegades he fet, distreta, i l'he obert i he dit: Per què no anem a veure Àgora desprès de dinar? Sessió a un quart de quatre i la sala gairebé buida, com la carretera, com la vida.
Són plens els carrers d'Alexadria. Plens d'homes. I entre tots els homes una dona. MARE. Mare terra, mare saviesa, mare il·lustració, mare veritat, mare sensibilitat, mare humanitat, mare llum, mare compressió. MARE. DONA
Els homes omplen els carrers d'Alexendria. Homes obsessionats pel poder, bisbes, sants, màrtirs. Molts homes, cada cop més foscos. INTEGRISME. Desfetes, ignorància, mentides, odis, incomprensions. Un Déu, l'únic Déu, s'aixeca contra la veritat i la llum. A poc a poc tots es van "salvant" No te salves.
Jo estic obligada a qüestionar-me la meva fe. Una de les moltes frases genials de la pel·lícula. Però les dones han de callar a les assemblees (I Cor XIV,34 ). Aixeca Sant Ciril les sagrades escriptures contra el govern. Les dones han de callar. No te salves. El que està preceptuat ningú no pot qüestionar-ho. Estàs batejat? No qüestionis. Obeeix. Però ella estava obligada a qüestionar. I no es va salvar.
DONA. MARE. La comprensió. La sensibilitat. Aquí sempre tindràs una amiga, van ser les paraules de la mare Montserrat quan em va conèixer. Catòlica de procedència conservadora. El matrimoni és indestructible. El divorci prohibit a les escriptures. Però ella, catòlica i de família conservadora, amb un fill que feia poc s'havia divorciat, quan em va conèixer em va dir, aquí sempre tindràs una amiga. Comprensió, sensibilitat. MARE
I em va acceptar, i em va estimar, sense fer-me mai ni un sol retret. I em parlava d'ella, i de la seva família i de la historia de Torre Sans, especialment de la història de les dones de Torre Sans. Fins que un dia va deixar de parlar. Un dia va saber que no li quedava res a dir, ni a fer. Ja ho havia fet tot, ho havia dit tot, ho havia donat tot. Només li quedava esperar. Pacient, sense demanar res. Fins que va marxar, també així, calladament
Hipàtia és el símbol de tantes coses. Hipàtia és la vida, la estètica, l'ètica. Hipàtia és la veritat o com a mínim la recerca de la veritat. Hipàtia és el no precepte. Hipàtia és el no poder. Hipàtia és la paraula. Hipàtia és la llibertat. Hipàtia és també la dona, la dona no sotmesa, la dona que no calla. Hipàtia, aquesta dona sense família ni fills, m'ha apropat avui una mica més a la mare Montserrat. Aquella dona amb família i fills que va saber passar per damunt dels preceptes per comprendre i estimar. Una dona no obligada a callar, que només va callar quan ella va voler i de la manera que va voler.
Ja no plou, però va ploure molt. A fora torna a bufar el vent. Les petjades de les dones que han estimat Torre Sans ens acompanyen aquesta nit i d'aquesta manera el buit és una mica més ple.
Aquest matí he passat per davant dels cines, com molts matins a l'hora d'esmorzar. Aquest matí he estirat un programa, com altres vegades he fet, distreta, i l'he obert i he dit: Per què no anem a veure Àgora desprès de dinar? Sessió a un quart de quatre i la sala gairebé buida, com la carretera, com la vida.
Són plens els carrers d'Alexadria. Plens d'homes. I entre tots els homes una dona. MARE. Mare terra, mare saviesa, mare il·lustració, mare veritat, mare sensibilitat, mare humanitat, mare llum, mare compressió. MARE. DONA
Els homes omplen els carrers d'Alexendria. Homes obsessionats pel poder, bisbes, sants, màrtirs. Molts homes, cada cop més foscos. INTEGRISME. Desfetes, ignorància, mentides, odis, incomprensions. Un Déu, l'únic Déu, s'aixeca contra la veritat i la llum. A poc a poc tots es van "salvant" No te salves.
Jo estic obligada a qüestionar-me la meva fe. Una de les moltes frases genials de la pel·lícula. Però les dones han de callar a les assemblees (I Cor XIV,34 ). Aixeca Sant Ciril les sagrades escriptures contra el govern. Les dones han de callar. No te salves. El que està preceptuat ningú no pot qüestionar-ho. Estàs batejat? No qüestionis. Obeeix. Però ella estava obligada a qüestionar. I no es va salvar.
DONA. MARE. La comprensió. La sensibilitat. Aquí sempre tindràs una amiga, van ser les paraules de la mare Montserrat quan em va conèixer. Catòlica de procedència conservadora. El matrimoni és indestructible. El divorci prohibit a les escriptures. Però ella, catòlica i de família conservadora, amb un fill que feia poc s'havia divorciat, quan em va conèixer em va dir, aquí sempre tindràs una amiga. Comprensió, sensibilitat. MARE
I em va acceptar, i em va estimar, sense fer-me mai ni un sol retret. I em parlava d'ella, i de la seva família i de la historia de Torre Sans, especialment de la història de les dones de Torre Sans. Fins que un dia va deixar de parlar. Un dia va saber que no li quedava res a dir, ni a fer. Ja ho havia fet tot, ho havia dit tot, ho havia donat tot. Només li quedava esperar. Pacient, sense demanar res. Fins que va marxar, també així, calladament
Hipàtia és el símbol de tantes coses. Hipàtia és la vida, la estètica, l'ètica. Hipàtia és la veritat o com a mínim la recerca de la veritat. Hipàtia és el no precepte. Hipàtia és el no poder. Hipàtia és la paraula. Hipàtia és la llibertat. Hipàtia és també la dona, la dona no sotmesa, la dona que no calla. Hipàtia, aquesta dona sense família ni fills, m'ha apropat avui una mica més a la mare Montserrat. Aquella dona amb família i fills que va saber passar per damunt dels preceptes per comprendre i estimar. Una dona no obligada a callar, que només va callar quan ella va voler i de la manera que va voler.
Ja no plou, però va ploure molt. A fora torna a bufar el vent. Les petjades de les dones que han estimat Torre Sans ens acompanyen aquesta nit i d'aquesta manera el buit és una mica més ple.
dimecres, 21 d’octubre del 2009
Xerrant amb el Pablo
Són dies massa difícils, potser més endavant ho assimilaré tot plegat. Potser més endavant seré capaç d'escriure. I va la Cèlia i em diu: avui tens coses per escriure. I jo davant d'aquesta pantalla com un estaquirot, pujant les teves fotos per veure't en plan diapositiva en els diferents moments, alguns dels diferents moments, que hem compartit. I què més? Resulta que haig d'escriure, ho haig de fer, Pablo, haig d'escriure, perquè després de la cerimònia, bé d'aquesta reunió que hem tingut amb tu els que t'estimem, alguns dels que t'estimem, després que caigués allà dins el teu cos, mentre tu, burleta, des de fora te'n foties, va la Cèlia i em torna a dir: escriu. Però què collons haig d'escriure, Pablo? Què puc escriure si tot plegat m'ha deixat sense sang. No te pienses sin sangre. Cony, Pablo. Per què sempre tens una frase a punt? No ho entens que ha estat molt dur? No ho entens que no volíem perdre't? Què farem ara, Magda? Què farem sense el Pablo? M'ha dit la Cèlia, davant del que fins ahir t'havia servit de cos. Però tu eres al seu darrera, premem-la fort per la cintura, girant-la cap a tu, cap a l'altra banda del cos immòbil, per besar-la. El que ell hagués volgut que féssim, Cèlia. Això és el que hem de fer. No te quedes inmóvil al borde del camino. Però, ep, ja l'has vista, Pablo. Com s'ha acostat al micro! Amb quina força t'ha recitat! I és que la teva Cèlia, és molta Cèlia, ostres noi, ja t'ho saps fer venir bé a l'hora d'escollir. Quina serenor els teus fills, Pablo! Com han entès el teu missatge. Fa pocs dies, abans ho comentàvem amb l'Enric, ens parlaves del teu pare. Un home que es va haver d'amagar a les muntanyes, buscat, acusat del greu pecat d'haver defensat la Llibertat. No te salves ahora, ni nunca, no te salves. Ens parlaves de com el teu pare et va ensenyar a estimar la veritat i la terra. Estimar. Veritat. Terra. Llibertat. Persona. Andros. On va la humanitat? On va? T'entristia veure tants i tants "salvats" Y si te quedas inmóvil al borde del camino, y te salvas, entonces, no te quedes conmigo. Mai no t'hi has quedat pel camí, Pablo, mai. Ni has congelat l'alegria. Ni has estimat sense ganes. Ni t'has quedat tranquil en un racó de món. Ni has deixat caure les parpelles. Ni t'has adormit sense són. Mai no t'has salvat, Pablo. Ni a l'hora de pujar a l'últim tren cap a la llibertat. Però, i nosaltres què? No riguis ostres que et veig! I nosaltres què? Contesta! Què farem sense el Pablo, Pablo? Què farem?
Ez nau izutzen negu hurbilak
uda betezko beroan
dakidalako irauten duela
orainak ere geroan
nolabaitezko kate geldian
unez uneko lerroan
guztia present bihurtu arte
nor izanaren erroan.
Sé que l'ara continua en el després com en una cadena quieta que formen els instants fins que tot es torna present en el fons del ser.
Com el teu pare va ser sempre el teu present, Pablo, tu seràs sempre el present dels teus fills i de tots els que hem tingut el privilegi de tenir-te per amic. Avui tu i la mare Montserrat sou el nostre present. Avui el nostre present és una mica millor. Prometem no salvar-nos.
dimarts, 20 d’octubre del 2009
Què difíl és un altre adeu.
Ha anat a buscar la llum que tant havia cercat i ens havia volgut trametre .....
En paraules de la Cèlia:
PABLO des de les 3h. del 20 d'octubre segueix el seu camí cap a la LLIBERTAT.
Són dies massa difícils, potser més endavant ho assimilaré tot plegat. Potser més endavant seré capaç d'escriure. Ara és massa difícil.
divendres, 16 d’octubre del 2009
Figues d'un altre paner
Diuen que cada cosa té el seu temps i les figues pel agost. Ja ho deien l'any passat, l'estiu passat, l'agost del 2008, quan érem a Ohanes i vam menjar aquelles delicioses figues robades. L'Enric encara té ànims per sortir a caminar una estona la majoria de les tardes i ho fa sol. Jo continuo mandrosa i m'invento mils de coses per fer, que de fet són certes, perquè sempre hi ha mils de coses per fer i tot es conforma en funció de les prioritats que cadascun vulgui donar-li. Avui fresquejava i l'Enric no ha tornat amb aquella taca de suor a l'esquena, la que tenia encara abans d'ahir quan va arribar a casa i la que tenia, més grossa segurament, el mes d'agost quan obria la porta dient, les figues encara són verdes. De més verdes en maduren, li responia jo. Però les figues durant el setembre van continuar verdes. Paciència que tot arriba. Finalment avui, quan ja no queden verges celebrables, passada l'Assumpció, les trobades, la Mercè i la Coia. Avui que fins i tot ha passat Santa Teresa (felicitats mare que tu encara ets de celebrar sants), avui que ja fresqueja, cinc graus han baixat les temperatures deien els diaris, avui, l'Enric ha trobat figues i n'ha preparat un plat preciós, amb les fulles i tot, bonic de veure de debò. Però aquestes figues, la veritat, malgrat la bona presència, són com aigualides, potser ha plogut massa o han estat massa temps a l'arbre, no ho sé, el cas és que són com aigualides i no tenen res a veure amb aquelles altres que vam menjar l'any passat, a l'agost, a Ohanes. Robades sí, delicioses també.
Cada cosa té el seu temps. Les dictadures són per a les detencions arbitraries i les democràcies per als procediments judicials estrictes. Cap condemna sense proves irrefutables. Les dictadures permeten corrupcions dins els òrgans de govern, les democràcies mai, en tot cas, si això passa, les sentencies i les expulsions irrevocables recauen immediatament sobre els corruptes.
Per Santa Teresa, cada any, un planeta. Algunes vegades hi ha desmais. Res prediu, al menys que jo conegui, quin és el temps dels desmais, però ningú no pot dubtar de la netedat dels premis. Deliberació del jurat a darrera hora i fastuós sopar, secret estricte fins las dotze de la nit, com en els sumaris del cas Gurtel. Dies abans tots els diaris publicaven els noms, com passa cada any. Fora de temps. La llei marca temps i formes per a cada cosa. També la cultura té el seu temps. Estranyaria que entrat segle XXI algú imités la Rodoreda. Tota manera Angeles Caso no en té res de Rodoreda encara que parli de dones que lluiten en mons que no són seus. No sé com és la novel·la, en sé alguna cosa i n'intueixo més d'aquestes dones que com les figues arriben quan no és el temps i se'ls hi nega la dolçor.
No sé quin és el temps dels hospitals. Ningú no ho sap. No valen règims polítics ni hi té res a veure el fet que aquest any hagi plogut massa i la fruita sigui aigualida. El temps dels hospitals no és mai un temps benvingut. El nostre amic perd la força, la veu i la il·lusió al Sant Joan i jo no sé quin és el temps dels hospitals ni voldria que fos mai, però quan un amic pateix en un llit del Sant Joan és el temps de ser-hi. Prioritat irrevocable per damunt de qualsevol de les mil coses que queden per fer. El Pablo avui encara ha tingut l'humor de dir que per demà reservéssim lloc al Palace. Demà serà temps dels Palace, naturalment, i per postres tindrem figues d'agost, les més dolces que mai no hàgim tastat.
Cada cosa té el seu temps. Les dictadures són per a les detencions arbitraries i les democràcies per als procediments judicials estrictes. Cap condemna sense proves irrefutables. Les dictadures permeten corrupcions dins els òrgans de govern, les democràcies mai, en tot cas, si això passa, les sentencies i les expulsions irrevocables recauen immediatament sobre els corruptes.
Per Santa Teresa, cada any, un planeta. Algunes vegades hi ha desmais. Res prediu, al menys que jo conegui, quin és el temps dels desmais, però ningú no pot dubtar de la netedat dels premis. Deliberació del jurat a darrera hora i fastuós sopar, secret estricte fins las dotze de la nit, com en els sumaris del cas Gurtel. Dies abans tots els diaris publicaven els noms, com passa cada any. Fora de temps. La llei marca temps i formes per a cada cosa. També la cultura té el seu temps. Estranyaria que entrat segle XXI algú imités la Rodoreda. Tota manera Angeles Caso no en té res de Rodoreda encara que parli de dones que lluiten en mons que no són seus. No sé com és la novel·la, en sé alguna cosa i n'intueixo més d'aquestes dones que com les figues arriben quan no és el temps i se'ls hi nega la dolçor.
No sé quin és el temps dels hospitals. Ningú no ho sap. No valen règims polítics ni hi té res a veure el fet que aquest any hagi plogut massa i la fruita sigui aigualida. El temps dels hospitals no és mai un temps benvingut. El nostre amic perd la força, la veu i la il·lusió al Sant Joan i jo no sé quin és el temps dels hospitals ni voldria que fos mai, però quan un amic pateix en un llit del Sant Joan és el temps de ser-hi. Prioritat irrevocable per damunt de qualsevol de les mil coses que queden per fer. El Pablo avui encara ha tingut l'humor de dir que per demà reservéssim lloc al Palace. Demà serà temps dels Palace, naturalment, i per postres tindrem figues d'agost, les més dolces que mai no hàgim tastat.
dilluns, 12 d’octubre del 2009
No vull fer les amèriques. Només vull un barco petit i navegar a contra corrent per l'Urumera
És tard i hauria d'anar a dormir. És tard tot i que tard no vol dir res. Tard per a què? Són quarts d'onze de la nit, aquí a Les Borges del Camp. No plou. Potser hauria d'anar al llit.És 12 d'octubre, fa anys que Colom ... Fa anys que va començar aquell genocidi. 12 d'octubre al calendari gregorià. Quan hem passat per Saragossa la carretera estava tranquil·la. Abans de sortir de Donosti començava l'ofrena floral, ho deien a la tele del bar de l'estació mentre preníem un cafè amb llet després de dir agur, fins sempre, a la Miren. Ha durat tot el matí l'ofrena, em sembla. No ho sé ben bé, nosaltres fèiem ruta i l'ofrena no ens ha condicionat, ni poc ni mol. Tampoc no ens ha condicionat el "desfile militar". Són quarts d'onze de la nit sota del pont per on hem passat mentre feien l'ofrena, devien ser poc més de les dotze del migdia. Feia sol i el termòmetre del cotxe marcava 29 graus. No plovia. Només us plourà fins Pamplona, ha dit la Miren. És 12 d'octubre. Fa anys de l'inici d'aquell genocidi.
Ara, a casa, no fa gens de calor, però segurament n'ha fet aquest cap de setmana. La gent va en màniga curta a les fotos de "la Rierada". Sembla que va ser un èxit. Quaranta persones, a Les Borges, està força bé. -La veu del Marc Romera ha captat l'atenció del públic des del primer moment i la Silvie amb la seva serenitat ens ha captivat a tots- ha dit la Santi. Va ser el 10, el dia que es complien 15 anys d'una altra rierada. Aquella va fer mal. Al meu país la pluja no sap ploure, diu el Raimon. I també diu allò de tots els colors del verd. La canto cada vegada que vaig al País Basc. Tots els colors del verd, també ho deia ahir la mare, feliç, per aquelles muntanyes on no es respira res més que pau i amor. Sempre és així quan les trepitjo. Sempre acompanyada per gent que no para de donar-me'n.
Són quasi les onze, haig d'anar a dormir. Avui, quan tanqui els ulls, em transportaré amb vaixell Mediterrani avall, bordejant la pell de brau. Creuré l'estret fent força amb les parpelles, perquè no s'obrin, per no veure cap patera. O les obriré i pujaré amb mi els que s'ofeguen. I seguiré amunt, amunt, cap al Cantàbric, fins la llum de les roques de Moneo. I navegaré contra corrent, com navego quasi sempre, Urumea amunt, per compartir una mica més, amb ells, aquesta pau i aquest amor que trobo al País Basc sempre que hi vaig.
Avui, dotze d'octubre, no faré les amèriques. Ni ofrenes ni desfiles. Només vull un barco petit, per pujar contra corrent per l'Urumea. No hi haurà Coloms, només amics de pau. Hi serà aquella i aquell, aquest i aquesta, hi seràs tu, Cèlia. Hi seràs tu, hi seràs amic Pablo. Amb tots els colors dels teus pinzells i de la teva poesia.
____________________________________________________________________
I com sempre el vídeo de l'artista. Gràcies Josep.
Un aclariment:Pipas és el nom d'un restaurant fantàstic, en un caserio, amb gallines, porcs, cavalls ... L'avi dels actuals propietaris fumava en pipa i li deien, naturalment, el pipas.
dimarts, 6 d’octubre del 2009
La revolta dels animals
No en sabem el nom. No en sabem la procedència. Nomes sabem que es passeja per les muntanyes dels Ports. Per aquells bonics paratges on fa encara poc el foc va cremar massa. On, fa encara poc, van morir quatre treballadors en l'intent de salvar-les.
Duia foc a les banyes, però no va encendre res. És deia Fanfarrón i pesava 500 quilos. Fins fa poc, probablement, pasturava tranquil. Fins fa poc, abans de l'encesa, una mica més al sud dels Ports, a Benicàssim. Un paratge viu on edificis i edificis trenquen la línia de la costa. Alguns l'anomenen la Biarritz de Llevant
L'han vista excursionistes i veïns diversos, de moment no ataca, no sabem com s'alimenta. Es passeja, només. Mentre tot un exercit de bombers i policies la busquen. Té l'etiqueta de perillosa. Cap on va? Què busca? De qui o de què s'escapa?
Es va veure reflectit en un aparador. Amb aquell foc prenent damunt les banyes. Va enfollir i s'hi va llençar. Era una llibreria, però no va cremar. Va sentir un tret, es va sentir ferit i va córrer cap a la carretera. Va envestir un camió i per poc provoca un accident. El cop del camió no el va matar. Era brau, pesava 500 quilos. Mal ferit, bramant, és dirigí de nou cap a la ciutat pionera del turisme, cap als centenars de persones que havien perdut la diversió de la nit. Una nit que la lluna era quasi plena.
Personal armat cerca la lleona dels Ports. No en sabem el nom. No en sabem la procedència. De moment no ataca. Cap on va? Què busca? De què o de qui s'escapa? L'han vista excursionistes i veïns. La gent de la contrada es tanca a les cases. A fora una lleona perillosa es passeja tranquil·lament i ningú no l'ha convidada.
Van disparar dos trets més i finalment Fanfarrón, el toro embolat de Benicàssim, va ser abatut. No sabem com i on l'han enterrat.
Duia foc a les banyes, però no va encendre res. És deia Fanfarrón i pesava 500 quilos. Fins fa poc, probablement, pasturava tranquil. Fins fa poc, abans de l'encesa, una mica més al sud dels Ports, a Benicàssim. Un paratge viu on edificis i edificis trenquen la línia de la costa. Alguns l'anomenen la Biarritz de Llevant
L'han vista excursionistes i veïns diversos, de moment no ataca, no sabem com s'alimenta. Es passeja, només. Mentre tot un exercit de bombers i policies la busquen. Té l'etiqueta de perillosa. Cap on va? Què busca? De qui o de què s'escapa?
Es va veure reflectit en un aparador. Amb aquell foc prenent damunt les banyes. Va enfollir i s'hi va llençar. Era una llibreria, però no va cremar. Va sentir un tret, es va sentir ferit i va córrer cap a la carretera. Va envestir un camió i per poc provoca un accident. El cop del camió no el va matar. Era brau, pesava 500 quilos. Mal ferit, bramant, és dirigí de nou cap a la ciutat pionera del turisme, cap als centenars de persones que havien perdut la diversió de la nit. Una nit que la lluna era quasi plena.
Personal armat cerca la lleona dels Ports. No en sabem el nom. No en sabem la procedència. De moment no ataca. Cap on va? Què busca? De què o de qui s'escapa? L'han vista excursionistes i veïns. La gent de la contrada es tanca a les cases. A fora una lleona perillosa es passeja tranquil·lament i ningú no l'ha convidada.
Van disparar dos trets més i finalment Fanfarrón, el toro embolat de Benicàssim, va ser abatut. No sabem com i on l'han enterrat.
dijous, 1 d’octubre del 2009
A Falset també sonen les campanes
Cinc i escaig de la tarda. Avui hem tornat al plou i fa sol. Encara no he vist les bruixes, però no desespero, sé que hi són, només els haig de donar una mica de confiança.
M'he passat el matí a Falset. Hi he anat per motius de feina, tenia una reunió a les onze i he arribar mitja hora abans, ja em passa quan vaig per primera vegada a un lloc, sempre tinc por de perdre'm i marxo amb temps sobrer. Això em permet descobrir racons, fer passejades i cafès o fullejar els diaris en un bar
Fa una estona plovia a bots i barrals, ara la llum del sol espetega a la finestra. És ben boig aquest temps.
Quan he arribat a Falset la claror era preciosa. Estalvio parlar de la carretera plena de vehicles i gent que intentaven saludar, veure, tocar, ves a saber què, tant li fa, algú o alguna cosa relacionada amb el ralli Costa Daurada que comença demà, però ja ens han omplert els camins amb els carros de ferro amb lletres i números de colors llampants. Ja estan fent voltes de reconeixement. Ja estan tallant carreteres i destrossant algun camp de cultiu. Però he dit que m'ho estalviava. És que quan una cosa fa ràbia, no, he dit que m'ho estalviava.
Un dia clar, una temperatura suau a dos quarts d'onze del matí, davant la cooperativa de Falset, he estat apunt d'entrar i portar a casa un bon Priorat, però m'he quedat a la porta, anava per feina i no és ètic fer el turista o mercadejar en horari laboral. Els vint minuts d'esmorzar entren en el conveni. Sembla que es torni a ennuvolar.
Un bar de poble, un xic més amunt de la cooperativa, a l'altra banda de la carretera. Mini de pernil i tallat. És el que solc prendre a aquesta hora. El gust del pernil i del bon pa m'han fet desitjar la copa de vi, era en el lloc ideal, però no l'he demanada. No és ètic quan s'està treballant. Asseguda al lloc ideal, just de cara la porta, a la única cadira situada en aquesta posició. Potser encara tornarà a ploure.
Un senyor que devia anar cap els vuitanta, o ja els tenia, ha entrat darrera meu, bastó a la mà i caminar lent. Ha passat darrera meu. S'ha assegut a la taula del meu darrera. M'ha mirat i m'ha desitjat un bon dia i un bon profit. El cambrer li ha portat un tallat i "La Vanguardia". Llavors m'he adonat que jo no tenia diari. Que era la única de les cinc o sis persones del local que no tenia cap diari a les mans. A la barra en quedava un. M'he aixecat i l'he pres, però era el "Mundo Deportivo". El cambrer m'ha mirat amb cara de "em sap greu" s'ha ficat cap dins i ha sortit de nou amb "El Priorat" i me l'ha dut a la taula. -Un diari nou que és d'aquí, -m'ha dit. Era el primer número, amb data de fa uns dies, el mateix que l'Enric havia incorporat a l'esmorzar de diumenge passat. A casa havíem comentat amb estranyesa el fet que no n'hagués sortit cap més. Avui m'he assabentat que és una publicació setmanal, però no sortirà aquesta setmana, serà el 9 que ho començarà a fer de manera regular. No, em sembla que ja no tornarà a ploure.
Em sembla que li ha agradat que li digués que ja l'havia llegit i que esperava veure els següents exemplars. N'hem parlat una mica, fins que ha arribat un nou client i el cambrer, segurament propietari de l'establiment, se li ha acostat amb "El Priorat" a la mà per cantar-li'n les excel·lències. Jo, sense diari, amb un plat buit i un got sense líquid, no tenia cap motiu per romancejar més a la cadira, la única cadira encarada directament a la porta d'entrada. L'Enric comenta que a fora s'hi està molt bé, fa sol i olor de terra mullada.
He fet el gest d'aixecar-me i el senyor de la taula del darrera, el de cap als vuitanta, o que ja els tenia, m'ha preguntat si marxava. - És que em canviaré de taula sap? M'agrada seure mirant la porta d'entrada. - Si ho hagués sabut abans amb molt de gust li hagués canviat el lloc - li he dit. Quina tonteria, ningú diu a un altra persona que no coneix, en un establiment públic, sispalu canvii de taula que jo vull seure mirant la porta d'entrada. Ell, cortès, no m'ho ha fet notar, que era una tonteria la meva resposta, però m'ha dit - Vostè no és de Falset. - No, no ho sóc. Li anava a dir que era de Les Borges del Camp, per resumir, però he pensat que em diria que no li lligava, no tinc accent de Priorat, però tampoc del Camp. Li he dit que era de Terrassa, "afincada" a Les Borges. – Ja la conec Terrassa, i no m'agrada. Hi ha massa pujades i baixades. - Mai no hagués descrit la meva ciutat com un lloc de pujades i baixades. No més que Falset en tot cas. El senyor de cap als vuitanta, o que ja els tenia, ha continuat parlant, enllaçant les frases següents al comentari de les pujades i les baixades. - Per això va ser tant fort l'aiguat del 62, jo hi tenia un cosí a Terrassa, l'aigua se'l va endur avall, cap el mar, i mai més no el van trobar.
Quan he arribat a casa, cap a les tres, plovia a bots i barrals. Feia por i tot. Cap a les quatre ja havia amainat i durant i una estona hem tingut un plou i fa sol amb bruixes amagades. Ara a fora fa una temperatura agradable i s'hi està bé amb l'olor de la terra mullada. Ep ja no, comença a ploure una altra vegada.
(La foto no és meva és del blog escoltar.cat. Perquè a Falset també sonen les campanes)
M'he passat el matí a Falset. Hi he anat per motius de feina, tenia una reunió a les onze i he arribar mitja hora abans, ja em passa quan vaig per primera vegada a un lloc, sempre tinc por de perdre'm i marxo amb temps sobrer. Això em permet descobrir racons, fer passejades i cafès o fullejar els diaris en un bar
Fa una estona plovia a bots i barrals, ara la llum del sol espetega a la finestra. És ben boig aquest temps.
Quan he arribat a Falset la claror era preciosa. Estalvio parlar de la carretera plena de vehicles i gent que intentaven saludar, veure, tocar, ves a saber què, tant li fa, algú o alguna cosa relacionada amb el ralli Costa Daurada que comença demà, però ja ens han omplert els camins amb els carros de ferro amb lletres i números de colors llampants. Ja estan fent voltes de reconeixement. Ja estan tallant carreteres i destrossant algun camp de cultiu. Però he dit que m'ho estalviava. És que quan una cosa fa ràbia, no, he dit que m'ho estalviava.
Un dia clar, una temperatura suau a dos quarts d'onze del matí, davant la cooperativa de Falset, he estat apunt d'entrar i portar a casa un bon Priorat, però m'he quedat a la porta, anava per feina i no és ètic fer el turista o mercadejar en horari laboral. Els vint minuts d'esmorzar entren en el conveni. Sembla que es torni a ennuvolar.
Un bar de poble, un xic més amunt de la cooperativa, a l'altra banda de la carretera. Mini de pernil i tallat. És el que solc prendre a aquesta hora. El gust del pernil i del bon pa m'han fet desitjar la copa de vi, era en el lloc ideal, però no l'he demanada. No és ètic quan s'està treballant. Asseguda al lloc ideal, just de cara la porta, a la única cadira situada en aquesta posició. Potser encara tornarà a ploure.
Un senyor que devia anar cap els vuitanta, o ja els tenia, ha entrat darrera meu, bastó a la mà i caminar lent. Ha passat darrera meu. S'ha assegut a la taula del meu darrera. M'ha mirat i m'ha desitjat un bon dia i un bon profit. El cambrer li ha portat un tallat i "La Vanguardia". Llavors m'he adonat que jo no tenia diari. Que era la única de les cinc o sis persones del local que no tenia cap diari a les mans. A la barra en quedava un. M'he aixecat i l'he pres, però era el "Mundo Deportivo". El cambrer m'ha mirat amb cara de "em sap greu" s'ha ficat cap dins i ha sortit de nou amb "El Priorat" i me l'ha dut a la taula. -Un diari nou que és d'aquí, -m'ha dit. Era el primer número, amb data de fa uns dies, el mateix que l'Enric havia incorporat a l'esmorzar de diumenge passat. A casa havíem comentat amb estranyesa el fet que no n'hagués sortit cap més. Avui m'he assabentat que és una publicació setmanal, però no sortirà aquesta setmana, serà el 9 que ho començarà a fer de manera regular. No, em sembla que ja no tornarà a ploure.
Em sembla que li ha agradat que li digués que ja l'havia llegit i que esperava veure els següents exemplars. N'hem parlat una mica, fins que ha arribat un nou client i el cambrer, segurament propietari de l'establiment, se li ha acostat amb "El Priorat" a la mà per cantar-li'n les excel·lències. Jo, sense diari, amb un plat buit i un got sense líquid, no tenia cap motiu per romancejar més a la cadira, la única cadira encarada directament a la porta d'entrada. L'Enric comenta que a fora s'hi està molt bé, fa sol i olor de terra mullada.
He fet el gest d'aixecar-me i el senyor de la taula del darrera, el de cap als vuitanta, o que ja els tenia, m'ha preguntat si marxava. - És que em canviaré de taula sap? M'agrada seure mirant la porta d'entrada. - Si ho hagués sabut abans amb molt de gust li hagués canviat el lloc - li he dit. Quina tonteria, ningú diu a un altra persona que no coneix, en un establiment públic, sispalu canvii de taula que jo vull seure mirant la porta d'entrada. Ell, cortès, no m'ho ha fet notar, que era una tonteria la meva resposta, però m'ha dit - Vostè no és de Falset. - No, no ho sóc. Li anava a dir que era de Les Borges del Camp, per resumir, però he pensat que em diria que no li lligava, no tinc accent de Priorat, però tampoc del Camp. Li he dit que era de Terrassa, "afincada" a Les Borges. – Ja la conec Terrassa, i no m'agrada. Hi ha massa pujades i baixades. - Mai no hagués descrit la meva ciutat com un lloc de pujades i baixades. No més que Falset en tot cas. El senyor de cap als vuitanta, o que ja els tenia, ha continuat parlant, enllaçant les frases següents al comentari de les pujades i les baixades. - Per això va ser tant fort l'aiguat del 62, jo hi tenia un cosí a Terrassa, l'aigua se'l va endur avall, cap el mar, i mai més no el van trobar.
Quan he arribat a casa, cap a les tres, plovia a bots i barrals. Feia por i tot. Cap a les quatre ja havia amainat i durant i una estona hem tingut un plou i fa sol amb bruixes amagades. Ara a fora fa una temperatura agradable i s'hi està bé amb l'olor de la terra mullada. Ep ja no, comença a ploure una altra vegada.
(La foto no és meva és del blog escoltar.cat. Perquè a Falset també sonen les campanes)
dimarts, 29 de setembre del 2009
De cavalls
Quan només tenia tres anys un patge dels reis mags, el conegut Xiu - Xiu de Terrassa, em va preguntar que volia que em portessin els reis i jo li vaig respondre que volia una bicicleta amb un cap de cavall. El Xiu - Xiu duia un cavall blanc preciós, o un cavall blanc preciós duia al Xiu - Xiu. Aquell cavall em tenia encisada. Potser va ser aquest encistament que va provocar l'estranya resposta. Devia ser conscient que el reis mags, per molt reis i molt mags que fossin, mai no em portarien un cavall de veritat, sempre hi ha un sisè sentit en les criatures que fa que no demanin impossibles. El pare, sorprès per aquell desig sobtat expressat pocs dies abans del 6 de gener directament a l'emissari de ses majestats, i sense l'ajuda de cap google, va haver de recórrer totes les botigues de Barcelona i rodalies, fins que va trobar la bicicleta. Encara la recordo, un tricicle petitó de color blau amb un cap de cavall al manillar. Durant anys vaig pensar que eren els reis qui me l'havien duta, per a uns mags de fet això no tenia cap mèrit i sens dubte jo m'ho mereixia. Després estava convençuda que el pare ja tenia la bicicleta i directament o indirectament em va induir a fer la demanda, això també era relativament fàcil, només es tractava d'aconseguir que la filla pensés que pensava allò que en realitat era el pare qui ho pensava, o pensés que desitjava allò que el pare volia que desitgés. Molt comú en l'educació. No va ser fins fa poc temps, ja mort el pare, que la mare em va explicar la sorpresa que els va causar la petició i les feines posterior per fer-la realitat.
Fa pocs dies vaig rescatar una targeta que encara era dins l'olimypus i on hi havien quedat algunes fotos que l'Enric va fer aquest estiu a Urbasa. La d'aquest cavall corrent m'agrada de manera especial. La debilitat pels cavalls no m'ha desaparegut amb els anys. Si el Xiu - Xiu passés per Les Borges ara no em quedaria amb succedanis, demanaria un cavall, un cavall de veritat, capaç de córrer pels prats. Potser no el muntaria, el deixaria que corregués, el raspallaria, el miraria mentre se'n va i, segur, torna. El miraria córrer d'aquesta manera elegant i, lliure? Coetzee deia que no sabem què és la llibertat, però que el que sí sabem molt bé és què és la falta de llibertat. Una sabata dins d'una gàbia pot ser al·legoria de moltes coses, però segur, segur, que per molt que ho esperem mai no arribarà a cantar
Són les onze de la nit, està una mica núvol però no plou, potser les pluges arribin aquesta nit, més tranquil·les, esperem, que com han anat per més avall. La rosa del jardí és rosa i encara que no ho sembli de carxofes n'hi poden haver de molts gustos i colors. Desitgem que la meiga es recuperi aviat d'aquesta grip que no és A i com sempre, petons o, el que és el mateix, sempre petons.
Fa pocs dies vaig rescatar una targeta que encara era dins l'olimypus i on hi havien quedat algunes fotos que l'Enric va fer aquest estiu a Urbasa. La d'aquest cavall corrent m'agrada de manera especial. La debilitat pels cavalls no m'ha desaparegut amb els anys. Si el Xiu - Xiu passés per Les Borges ara no em quedaria amb succedanis, demanaria un cavall, un cavall de veritat, capaç de córrer pels prats. Potser no el muntaria, el deixaria que corregués, el raspallaria, el miraria mentre se'n va i, segur, torna. El miraria córrer d'aquesta manera elegant i, lliure? Coetzee deia que no sabem què és la llibertat, però que el que sí sabem molt bé és què és la falta de llibertat. Una sabata dins d'una gàbia pot ser al·legoria de moltes coses, però segur, segur, que per molt que ho esperem mai no arribarà a cantar
Són les onze de la nit, està una mica núvol però no plou, potser les pluges arribin aquesta nit, més tranquil·les, esperem, que com han anat per més avall. La rosa del jardí és rosa i encara que no ho sembli de carxofes n'hi poden haver de molts gustos i colors. Desitgem que la meiga es recuperi aviat d'aquesta grip que no és A i com sempre, petons o, el que és el mateix, sempre petons.
diumenge, 27 de setembre del 2009
Esperant que canti
Diumenge. Vint-i-set de setembre per als gregorians. Les cinc de la tarda allà a sota el pont de Saragossa. A Les Borges plou i fa sol. Quatre gotes d'aquelles grosses que cauen escampades. Pluja d'estiu sembla més aviat tot i que som a la tardor. He sortit a pocmullar-me amb l'aigua càlida i lluminosa. No he vist bruixes, ni amb pinta ni sense, i la fada del jardí devia ser en algun aixopluc. He tornat cap dins, al sofà on ahir vam fer un té amb la Tere i li he dedicat (a la Tere, no al sofà) la rosa petita que ha nascut avui i que he descobert aquest matí mentre recollia fulles, unes quantes centes que ni es noten quan al terra n'hi ha milions. I això que la tardor tot just comença. No crec que l'ajuntament podi els plàtans tampoc aquest any, ho fa pel nostre bé, imagino, una manera com una altra de promocionar l'exercici dels vilatans (i vilatanes). Els que vivim al camí de la Creueta som afortunats ben mirat.
S'han acabat les festes de l'equinocci, amb focs i balls hem agraït a la terra els fruits que ens ha donat i la deixem descansar amb la condició que torni a rebrotar la propera primavera. Els focs i balls els hem portat a ermites i les verges s'han atorgat el protagonisme de la terra. La terra s'ha tapat amb asfalts i les xemeneies de les petroquímiques són més altes que els arbres. Vandellòs s'atura per uns dies a causa d'una avaria però no cal que ens neguitegem perquè ho tenen ben controlat. Al jardí encara ha nascut una rosa, petita, però real, i la Serpentina planta una mica de tot al terrat, potser aconseguirà li-chis dels pinyols que potser li ha portat el Josep que ja és a casa "sano y salbo". Ben tornat. No sé on s'ha amagat la fada i no plou prou perquè les bruixes surtin a pentinar-se. De fet quatres gotes grosses i clares. Més aviat semblava una pluja d'estiu tot i que ja som a la tardor. La temperatura és càlida i agradable. A fora sol i ja no plou.
Aquest matí, com que era diumenge, matí de diumenge, l'Enric ha portat enciamades i diaris. Avui n'ha portat més del que és habitual, un bon pes en ensimades i tres diaris, els dos de sempre i el primer número de "El Priorat". D'aquesta manera hem tingut més estona de lectura i hem allargat l'inici de recollida de fulles, com que ahir ja ho havíem fet una estona avui les esquenes encara deien ai. M'he entretingut amb els premis del festival de San Sebastian. He tornat ha recordar, com cada any, els carrers i els cinemes de Donosti, les llargues cues per aconseguir finalment una entrada per a la pel·lícula desconeguda perquè per a les que sortien a les travesses ja no en quedaven. Les converses posteriors en algun cafè i les coses diferents que havíem entès cada una de nosaltres algunes vegades. He passat la pàgina per no deixar massa lloc a la nostàlgia. D'esquerra a dreta, que es com llegeixo moltes vegades els diaris. Contraportades, Vicent encara és un referent, l'Allende (en femení) no tant. Les pàgines culturals. Puc fer un sudoku abans d'arribar a les noticies primeres. Els esports segur que me'ls salto. Em couen els ulls amb la paraula Hondures. Ahir, en un acudit segurament mal intencionat de "Público" un partidari de Zelaya explicava a Europa l'atac amb els gasos i Europa responia que el que havien de fer era dialogar amb ells. Ja ho he dit que segurament era mal intencionat. De Pittsburgh no m'arriba res. Cap al final, és a dir a les primeres pàgines, les fantàstiques propostes del govern contra la crisis. No hi entenc res, però intueixo massa. Un article petit intenta explicar-m'ho. Diu que les grans rendes de capital hauran de pagar molt més i en fa els càlculs, uns 90 euros més aquells que en tenen al banc més de 200.000, pobrets! La resta són pujades d'impostos que ens afecten a tots. Igualtat impositiva, com igualtat judicial. No hi entenc res, i si no hi entenc res no sé perquè em cabrejo. El problema, potser, és que intueixo massa.
Ja no plou ni fa sol. Passarem la tarda asseguts al sofà, perquè ai, les esquenes ja no són el que eren quan teníem vint anys. Aquests dies enrere hem sortir de festes. Les festes d'equinocci a les quals les verges han pres el protagonisme. Queden només els darrers actes i nosaltres ja no estem per moure'ns. A destacar, les gàbies amb sabates als carrers de Tarragona. Al·legoria potser d'allò que cada vegada ens haurà de ser més necessari.
S'han acabat les festes de l'equinocci, amb focs i balls hem agraït a la terra els fruits que ens ha donat i la deixem descansar amb la condició que torni a rebrotar la propera primavera. Els focs i balls els hem portat a ermites i les verges s'han atorgat el protagonisme de la terra. La terra s'ha tapat amb asfalts i les xemeneies de les petroquímiques són més altes que els arbres. Vandellòs s'atura per uns dies a causa d'una avaria però no cal que ens neguitegem perquè ho tenen ben controlat. Al jardí encara ha nascut una rosa, petita, però real, i la Serpentina planta una mica de tot al terrat, potser aconseguirà li-chis dels pinyols que potser li ha portat el Josep que ja és a casa "sano y salbo". Ben tornat. No sé on s'ha amagat la fada i no plou prou perquè les bruixes surtin a pentinar-se. De fet quatres gotes grosses i clares. Més aviat semblava una pluja d'estiu tot i que ja som a la tardor. La temperatura és càlida i agradable. A fora sol i ja no plou.
Aquest matí, com que era diumenge, matí de diumenge, l'Enric ha portat enciamades i diaris. Avui n'ha portat més del que és habitual, un bon pes en ensimades i tres diaris, els dos de sempre i el primer número de "El Priorat". D'aquesta manera hem tingut més estona de lectura i hem allargat l'inici de recollida de fulles, com que ahir ja ho havíem fet una estona avui les esquenes encara deien ai. M'he entretingut amb els premis del festival de San Sebastian. He tornat ha recordar, com cada any, els carrers i els cinemes de Donosti, les llargues cues per aconseguir finalment una entrada per a la pel·lícula desconeguda perquè per a les que sortien a les travesses ja no en quedaven. Les converses posteriors en algun cafè i les coses diferents que havíem entès cada una de nosaltres algunes vegades. He passat la pàgina per no deixar massa lloc a la nostàlgia. D'esquerra a dreta, que es com llegeixo moltes vegades els diaris. Contraportades, Vicent encara és un referent, l'Allende (en femení) no tant. Les pàgines culturals. Puc fer un sudoku abans d'arribar a les noticies primeres. Els esports segur que me'ls salto. Em couen els ulls amb la paraula Hondures. Ahir, en un acudit segurament mal intencionat de "Público" un partidari de Zelaya explicava a Europa l'atac amb els gasos i Europa responia que el que havien de fer era dialogar amb ells. Ja ho he dit que segurament era mal intencionat. De Pittsburgh no m'arriba res. Cap al final, és a dir a les primeres pàgines, les fantàstiques propostes del govern contra la crisis. No hi entenc res, però intueixo massa. Un article petit intenta explicar-m'ho. Diu que les grans rendes de capital hauran de pagar molt més i en fa els càlculs, uns 90 euros més aquells que en tenen al banc més de 200.000, pobrets! La resta són pujades d'impostos que ens afecten a tots. Igualtat impositiva, com igualtat judicial. No hi entenc res, i si no hi entenc res no sé perquè em cabrejo. El problema, potser, és que intueixo massa.
Ja no plou ni fa sol. Passarem la tarda asseguts al sofà, perquè ai, les esquenes ja no són el que eren quan teníem vint anys. Aquests dies enrere hem sortir de festes. Les festes d'equinocci a les quals les verges han pres el protagonisme. Queden només els darrers actes i nosaltres ja no estem per moure'ns. A destacar, les gàbies amb sabates als carrers de Tarragona. Al·legoria potser d'allò que cada vegada ens haurà de ser més necessari.
dijous, 24 de setembre del 2009
Jo pecadora
Confíteor Deo omnipotenti, beatae Mariae semper Virgini, beato Michaeli Archangelo, beato Ioanni Baptistae, sanctis apostolis Petro et Paulo, omnibus Sanctis, et vobis, fratres; quia peccavi nimis cogitatione, verbo et opere; mea culpa, mea culpa, mea maxima culpa. Ideo precor beatam Mariam semper Virginem, beatum Michaelem Archangelum, beatum Ioannem Baptistam, sanctos apostolos Petrum et Paulum, omnes Sanctos, et vos, fratres, orate pro me ad Dominum, Deum nostrum. Amen
No era:
Tecla – Misericòrdia -Mercè
NO
Era:
ANIVERSARI DE LA TERE – Tecla – Misericòrdia - Mercè.
I jo me'n vaig oblidar.
Són les nou del vespre a Torre Sans ( jo me'n vaig oblidar)
Avui ha fet calor, no puc retornar al 22 ( jo me'n vaig oblidar)
Ara no tinc temps de pensar en un regal (jo me'n vaig oblidar)
Mea culpa, mea culpa, mea màxima culpa.
dimecres, 23 de setembre del 2009
festes i no
Tanc – Tanc – Tanc ... i així fins a set, cada dia. Toquen a altres hores, naturalment, de fet a totes. Però, les que a mi m'arriben nítides, les que m'agraden, són aquestes set. Avui les he sentides des del llit, sabent que m'hi podia girar. Perquè avui m'he aixecat més tard. Avui, a Tarragona, és festa gran. Tecla – Mercè – Misericòrdia. Una darrera l'altra. Any darrera any. Gràcies a aquest seguici, avui jo he fet festa i l'Enric ha treballat i divendres l'Enric farà festa i jo treballaré. Així són les coses d'aquestes tres verges (o mares de déus, o de déu .... o el que siguin). Porten festes i pluja, generalment. I amb elles s'acaba l'estiu i comencen a caure les fulles dels arbres, també les del plàtans que ens inunden el jardí. Avui, amb la vergonya d'haver de confessar que els pantalons de l'hivern passat no em corden (o botonen que es diu per aquí) no he anat de festa a Tarragona, he estat de compres per Reus, buscant pantalons, cada any una talla més.
Demà els de Barcelona es poliran, i espero que a fi de bé, els quatre milions d'euros que l'ajuntament destina a la festa més festa de totes les festes que es fan i es desfan a Catalunya. Una part important, suposo, destinada a netejar els carrers d'allò que abans en deien "vagos y maleantes", Deixem la brutícia sota l'estora i imaginem-nos que tot és perfecte.
Demà passat, que és festa a Reus, la Coia (que ve després de la Tecla i la Mercè per si ho havíem oblidat) jo treballaré, però a la tarda no em perdré el ball dels diables que, de nou, igual que l'any passat i l'altre, es plantaran davant del santuari i, mira per on, aquests sí que aconseguiran que la verge (o mare de déu o de déus, com sigui) no surti de dins. No tinc res en contra d'aquestes senyores, però no puc evitar posar-me al costat dels "caiguts" i celebrar-ne qualsevol victòria. Irreverències sense malicia.
I mentre estem de festes el món continua girant i els diaris expliquen moltes coses, però no les expliquen totes. Algunes, com els captaires i les prostitutes de Barcelona, es queden sota l'estora, cal saber on és l'estora i poder aixecar-la per trobar-les. Però ja ho deia l'avi, si busques allà on és segur que ho trobaràs.
Qui no escombra ni amaga, qui sap mostrar i ho fa, és el Josep, des de Cambotja.
Demà els de Barcelona es poliran, i espero que a fi de bé, els quatre milions d'euros que l'ajuntament destina a la festa més festa de totes les festes que es fan i es desfan a Catalunya. Una part important, suposo, destinada a netejar els carrers d'allò que abans en deien "vagos y maleantes", Deixem la brutícia sota l'estora i imaginem-nos que tot és perfecte.
Demà passat, que és festa a Reus, la Coia (que ve després de la Tecla i la Mercè per si ho havíem oblidat) jo treballaré, però a la tarda no em perdré el ball dels diables que, de nou, igual que l'any passat i l'altre, es plantaran davant del santuari i, mira per on, aquests sí que aconseguiran que la verge (o mare de déu o de déus, com sigui) no surti de dins. No tinc res en contra d'aquestes senyores, però no puc evitar posar-me al costat dels "caiguts" i celebrar-ne qualsevol victòria. Irreverències sense malicia.
I mentre estem de festes el món continua girant i els diaris expliquen moltes coses, però no les expliquen totes. Algunes, com els captaires i les prostitutes de Barcelona, es queden sota l'estora, cal saber on és l'estora i poder aixecar-la per trobar-les. Però ja ho deia l'avi, si busques allà on és segur que ho trobaràs.
Qui no escombra ni amaga, qui sap mostrar i ho fa, és el Josep, des de Cambotja.
dilluns, 21 de setembre del 2009
dissabte, 19 de setembre del 2009
Campanades a Les Borges
Mig matí a Torre Sans. La temperatura és suau, suposo que a fora fresqueja, no ho sé perquè encara no he sortit. Dins de casa s'hi està molt bé, ahir, cap al tard, vam encendre una mica la calefacció. No sé què marquen els termòmetres i el rellotge de polsera fa dos dies que té les manetes en la mateixa posició, no aniré avui tampoc a comprar piles. Avui fujo de marcadors.
Avui no he donat ni veu ni vot als rellotges. M'he aixecat tard. Tard en relació a què? Quan m'he despertat el Sol entrava a l'habitació i m' arribava la fressa dels vehicles amb motor carretera amunt cap a Alforja o carretera avall cap a Reus, encara no he aprés a distingir per la fressa (m'agrada aquesta paraula robada als empordanesos) la direcció dels cotxes, motos o camions i en realitat m'importa poc quina sigui. Només aquesta fressa, que anomenada així és menys indignant que el soroll, encara que els decibels siguin els mateixos. Però fujo de marcadors avui.
Avui, al sortir de la dutxa, no he sentit les campanes, perquè era tard en relació amb els meus hàbits adquirits per la força del necessari treball de cada dia que diuen que em dignifica. Sí que les vaig sentir ahir i abans d'ahir. Quan per la finestra entrava la fosca i el silenci. Set, una darrera l'altra, cada dia. De vegades quan entro, de vegades quan surto de la dutxa. M'agrada que sigui quan en surto, i anar-me eixugat, poc a poc, al ritme d'aquests set sons secs i clars, i greus, tant diferents als sons metàl·lics i aguts que emeten els aparells moderns, aquells que tenen marcadors de precisió, com l'alarma del mòbil. Alarma! Quina paraula tan estressant!
Els dos dies darrers, després de la mort de les piles del rellotge de polsera, he disfrutat més els set tocs de campana. Els he disfrutat de tal manera que he sentit la necessitat de parlar-ne. Ahir i abans d'ahir volia fer-ho, però altres obligacions o causes nobles com la companyia de bons amics m'ho han fet ajornar fins avui. Avui, que m'he aixecat tard i no he sentit el so de les campanes.
dilluns, 14 de setembre del 2009
Benvinguts. Passeu, passeu
Quasi les vuit del vespre altra vegada. I fa fred! Sí, de sobte, no és que ja no faci calor, és que fa fred! 38 a l'ombra a Tailàndia. Cadascú és cadascú i les circumstàncies del lloc on trepitja. Em sap greu això de la Gelita, és tant ... com de casa. Que es millori! I tot i les bones intencions de la Serpentina resulta que no m'he comprat el Milennium, ni tinc intenció de fer-ho. Digues 33.
Ahir,mentre érem a Terrassa, concretament al cinema Catalunya, van donar per acabada la jornada de votacions a Arenys de Munt. No van arribar al 50% hi ha qui diu. En van votar més que a les europees els responen, i va ser una festa. Sempre és una festa quan la gent pot dir, lliurement, allò que pensa, allò que vol. I ara en vindran més, i també he sentit comentar que a veure d'on traurà tanta gent la Falange per assistir a tots els municipis que s'hi sumin. Alguna cosa es mou i qui tingui nas per olorar que ho faci. Alguna cosa es mou. Tant de bo se'n moguessin més. El moviment és saludable, per això avui l'Enric a anat a caminar fins la Figuera del camí de l'Aleixar, jo també hi hagués hagut d'anar, però no m'he sentit prou motivada. La motivació és bàsica i potser me la faré venir per demà o per demà passat. El cas és moure's. Ho necessiten els cossos, individuals i col·lectius. I si algú creu que és millor que ens estiguem quiets que s'ho faci mirar, i se n'adonarà, potser, que molts no el miren amb bons ulls, però no, no se n'adonarà, perquè no s'ho farà mirar. Llàstima!
Quasi les vuit del vespre, quasi fa fred. El mapa dels sons de Tòquio, que no és la pel·lícula que feien al Catalunya, a Terrassa, em va agrada força. No escandalosament, només força. I la del Catalunya també, sense fer escarafalls, només força. Dues bones tardes de cinema i dues bones trobades amb gent que m'agrada trobar, i parlar.
Quasi les vuit del vespre a Les Borges del Camp i ja no és festa major. L'any que ve més. Avui tot torna a la normalitat i les escoles han obert les portes. Alguns alumnes han substituït els llibres per l'ordinador. El total d'alumnes ha augmentat, però el número de mestres no. Jo m'he hagut de posar una jaqueta per sortir de casa aquest matí. He sentit a dir que a Les Borges aquest any també hi haurà rierada de poemes.
Ens podríem moure més i per moltes més coses. Moure's és saludable, tant per als cossos individuals com per als col·lectius. Però quietud, allò que és diu quietud, no n'hi ha. Qui tingui nas per olorar que olori.
Ahir,mentre érem a Terrassa, concretament al cinema Catalunya, van donar per acabada la jornada de votacions a Arenys de Munt. No van arribar al 50% hi ha qui diu. En van votar més que a les europees els responen, i va ser una festa. Sempre és una festa quan la gent pot dir, lliurement, allò que pensa, allò que vol. I ara en vindran més, i també he sentit comentar que a veure d'on traurà tanta gent la Falange per assistir a tots els municipis que s'hi sumin. Alguna cosa es mou i qui tingui nas per olorar que ho faci. Alguna cosa es mou. Tant de bo se'n moguessin més. El moviment és saludable, per això avui l'Enric a anat a caminar fins la Figuera del camí de l'Aleixar, jo també hi hagués hagut d'anar, però no m'he sentit prou motivada. La motivació és bàsica i potser me la faré venir per demà o per demà passat. El cas és moure's. Ho necessiten els cossos, individuals i col·lectius. I si algú creu que és millor que ens estiguem quiets que s'ho faci mirar, i se n'adonarà, potser, que molts no el miren amb bons ulls, però no, no se n'adonarà, perquè no s'ho farà mirar. Llàstima!
Quasi les vuit del vespre, quasi fa fred. El mapa dels sons de Tòquio, que no és la pel·lícula que feien al Catalunya, a Terrassa, em va agrada força. No escandalosament, només força. I la del Catalunya també, sense fer escarafalls, només força. Dues bones tardes de cinema i dues bones trobades amb gent que m'agrada trobar, i parlar.
Quasi les vuit del vespre a Les Borges del Camp i ja no és festa major. L'any que ve més. Avui tot torna a la normalitat i les escoles han obert les portes. Alguns alumnes han substituït els llibres per l'ordinador. El total d'alumnes ha augmentat, però el número de mestres no. Jo m'he hagut de posar una jaqueta per sortir de casa aquest matí. He sentit a dir que a Les Borges aquest any també hi haurà rierada de poemes.
Ens podríem moure més i per moltes més coses. Moure's és saludable, tant per als cossos individuals com per als col·lectius. Però quietud, allò que és diu quietud, no n'hi ha. Qui tingui nas per olorar que olori.
dimecres, 9 de setembre del 2009
Terra de donasses
Quasi les vuit del vespre. Som a les Borges del Camp i no tenim tanta calor com la setmana passada. Diuen que el proper cap de setmana plourà. Diuen que potser només serà algun ruixat dispers. Diuen que potser només. Caldria, faria bé una mica de pluja, però, com gairebé sempre en aquestes terres de secà, serà, potser, només.
L'assassí, estimada Serpentina, prou bé que ho saps, poques vegades és singular. Hauré de canviar de gènere sí, també jo hauré de rebuscar per la biblioteca. No m'atreveixo amb el Millenium, encara em fa mandra, digues-li prejudicis, digues 33, no sé, el cas és que em fa mandra. I la Barcelona Tràgica ... doncs molt convent cremat, és clar, això ja ho sabíem, i una visió molt concreta de qui era "l'assassí". Potser també ja ho sabia, o no, potser esperava alguna altra cosa, potser, només.
El cas és que a Les Borges estem de Festa Major. Ja fa dos dies que la Mare de Déu de la Riera és la nostra alcaldessa i estic pensant en acostar-me aquesta tarda a l'Ajuntament a veure si li faig entendre que cal podar els plàtans del camí de la Creueta, si més no aquell que m'omple de fulles la bassa i m'hi fa tanta ombra que l'aigua sempre és massa freda. També li parlaré de ... No sé quines hores d'oficina deu tenir.
Ahir, a les 13 hores, no va venir l'Alcaldessa a inaugurar l'exposició de l'espaifotogràfic "El Lloc on visc". Va venir l'Alcalde i va arribar mitja hora tard, es va allargar, sembla, la missa solemne amb l'arquebisbe. No passa res, l'exposició era, és encara, a les Borges. L'exposició és magnífica i ens ho hem passat molt bé admirant-la (les fotos penjades són aquestes).
La nit anterior, la del 7, van arribar amb la Mare de Déu els diables. Aquests sí que en saben. És cert que no aconsegueixen que Ella es quedi fora del poble, ni aconsegueixen evitar els parlaments de bisbes que ens repassen el catecisme. Però tornen a intentar-ho, any rere any, i d'aquesta manera ells s'ho passen bé i ens ho fan passar bé a nosaltres.
La nit anterior, la del 7, van arribar amb la Mare de Déu els diables. Aquests sí que en saben. És cert que no aconsegueixen que Ella es quedi fora del poble, ni aconsegueixen evitar els parlaments de bisbes que ens repassen el catecisme. Però tornen a intentar-ho, any rere any, i d'aquesta manera ells s'ho passen bé i ens ho fan passar bé a nosaltres.
I darrera del diables vam anar, amb la Dolors i l'Anna que van venir de Terrassa "ex-professo". I també elles s'ho van passar bé. L'Anna, amb el seu únic pulmó, aturant-se de tant en tant per agafar aire. Però va seguir, valenta, feliç. Altres s'acovardirien i es quedarien a casa. L'Anna s'atura per agafar aire, però hi és i participa.
I la Dolors i l'Anna van ser a l'exposició, ahir, a l'1 del migdia, quan l'
Alcalde encara era a missa. Vam ser dels primers en arribar. Lluïen els quadres, però lluïa, de manera especial, la Tere. Aquesta exposició és aquí gràcies a ella. La volia portar i ho va fer, i ens va parlar de l'espaifotogràfic, amb veu clara i entenedora, dissimulant la por a parlar en públic, arrugant una mica, amb les mans, els baixos de la bonica brusa blava que portava, només una mica, l'únic indici, pels que la coneixíem, d'un estat de nerviosisme. Un muntatge d'aquest tipus, en un poble com el nostre, és possible només amb molt bona voluntat. Ni comissaris, ni camàlics. Ambdues coses i més va ser la Tere. Ella va penjar els més de 90 quadres, ella els va presentar, més tard, fantàstica amb la brusa blava.
divendres, 4 de setembre del 2009
Preguntes
4 de setembre de 2009 a Les Borges del Camp, ja falta menys pel 8. Fa estona que han tocat les 7 i encara no he sortit a regar. Mentre repasso la premsa virtual del dia continuo, com un pollet, xopa de suor. Em pregunto si suen els pollets.
Diu la ministra Chacón que vol augmentar les tropes a d'Afganistan si la violència creix. Em pregunto a quin tipus de violència s'està referint. A la de les bombes de l'OTAN que avui han matat 90 persones la meitat de les quals eren civils? A la que exerceixen els guàrdies de l’ambaixada nord-americana a Kabul sobre els seus ajudants afganesos?
Quina xafogor! M'ofego! Em pregunto perquè no sóc a l'Empordà retratant les fulles grogues de tardor. Sí, la tardor a l'Empordà ja ha començat, així ho diu la Serpentina, i si la Serpentina ho diu va a missa. A missa la Serpentina? No, això no m'ho pregunto.
La grip A és a tot arreu en forma de lletra impresa, la culpabilitat dels virus porcins a la premsa oficial i el nom del màxim defensor d'aquella "llibertat duradora" a la no tan oficial. Continuen arribant al meu correu powers points en la línia no oficial. Em pregunto si ja n'hauré rebut prou com per estar en alguna llista de la CIA.
Quina calor! Em pregunto si allà al Nord Oest, cap a Vigo concretament, han encès el foc i han fet rotllana per explicar contes de bruixes. Em pregunto què deu tenir tan enfeinada la Meiga que no ens pot escriure cap conte per nosaltres.
Encara no he vist Mapa dels Sons de Tòquio. No m'agradaria perdre-me-la. M'assabento que la primera dama japonesa viatja a Venus en esperit mentre el seu cos dorm plàcidament en algun lloc de l'illa nipona. Em pregunto si hauran tingut alguna cosa a veure en el canvi de govern els homenets o homenetes de color verd.
Ahir, a Reus, també feia aquesta xafogor. Dins la sala 4 del Museu gairebé ens marejàvem. Em pregunto perquè no condicionen la sala d'alguna manera quan hi ha inauguracions. Ni que sigui amb ventiladors.
Abans d'ahir vaig trigar a apagar el llum de l'habitació, necessitava saber qui era l'assassí. Ahir vaig entrar a la Galetea decidida a canviar de gènere (de gènere narratiu, que no se'm malentengui ara). Em pregunto perquè en vaig sortir amb "Barcelona Tràgica" a la mà.
Per fi han enterrat el Michael Jackson.
Diu la ministra Chacón que vol augmentar les tropes a d'Afganistan si la violència creix. Em pregunto a quin tipus de violència s'està referint. A la de les bombes de l'OTAN que avui han matat 90 persones la meitat de les quals eren civils? A la que exerceixen els guàrdies de l’ambaixada nord-americana a Kabul sobre els seus ajudants afganesos?
Quina xafogor! M'ofego! Em pregunto perquè no sóc a l'Empordà retratant les fulles grogues de tardor. Sí, la tardor a l'Empordà ja ha començat, així ho diu la Serpentina, i si la Serpentina ho diu va a missa. A missa la Serpentina? No, això no m'ho pregunto.
La grip A és a tot arreu en forma de lletra impresa, la culpabilitat dels virus porcins a la premsa oficial i el nom del màxim defensor d'aquella "llibertat duradora" a la no tan oficial. Continuen arribant al meu correu powers points en la línia no oficial. Em pregunto si ja n'hauré rebut prou com per estar en alguna llista de la CIA.
Quina calor! Em pregunto si allà al Nord Oest, cap a Vigo concretament, han encès el foc i han fet rotllana per explicar contes de bruixes. Em pregunto què deu tenir tan enfeinada la Meiga que no ens pot escriure cap conte per nosaltres.
Encara no he vist Mapa dels Sons de Tòquio. No m'agradaria perdre-me-la. M'assabento que la primera dama japonesa viatja a Venus en esperit mentre el seu cos dorm plàcidament en algun lloc de l'illa nipona. Em pregunto si hauran tingut alguna cosa a veure en el canvi de govern els homenets o homenetes de color verd.
Ahir, a Reus, també feia aquesta xafogor. Dins la sala 4 del Museu gairebé ens marejàvem. Em pregunto perquè no condicionen la sala d'alguna manera quan hi ha inauguracions. Ni que sigui amb ventiladors.
Abans d'ahir vaig trigar a apagar el llum de l'habitació, necessitava saber qui era l'assassí. Ahir vaig entrar a la Galetea decidida a canviar de gènere (de gènere narratiu, que no se'm malentengui ara). Em pregunto perquè en vaig sortir amb "Barcelona Tràgica" a la mà.
Per fi han enterrat el Michael Jackson.
dimecres, 2 de setembre del 2009
Terra de gegants
Primer dimecres de setembre a les Borges del Camp. És mitja tarda i està una mica emboirat, però no plou. Els núvols no deixen anar aigua ni apaivaguen el calor. Hem de suportar una xafogor densa i pesada, aquí a Les Borges del Camp, com a molts altres pobles de les rodalies. No sé si allà dalt, a l'Empordà, encara bufa la tramuntana, aquí tot està quiet. Una bonica quietud al rafal de Torre Sans, si no fos per aquesta xafogor. I el més empipador és que ja no és cap de setmana.
El cap de setmana passat, concretament el dissabte, vam disfrutar d'una tarda gegantesca. Cap a les set, diverses parelles de gegants (figures d'entremès consistents en uns ninots de fusta i cartó de grans proporcions, segons el diccionari), van dansar pels carrers del poble. Cada parella d'un municipi diferent de la comarca. Semblava fàcil deduir d'on eren cadascuns ja que simbolitzaven alguna de les característiques més indicatives dels llocs d'on venien. De fet era fàcil, bàsicament, perquè la colla que els donava vida portava el nom a la samarreta. Però no vaig retratar les samarretes, no en vaig tenir prou cura, i a l'hora de passar la col·lecció de gegants al Flikr, havia oblidat, o dubtava, de més d'un origen, per això vaig deixar tots els títols igual, sense més informació. Per això, la mare geganta que va fer tanta gràcia al Josep du el mateix títol genèric que les altres fotos. Però aquesta mare geganta, que té la seva gràcia, sí, no és de Les Borges del Camp, que és de l'Espluga de Francolí, i si porta els pits descoberts és només perquè pertany a aquella època tant llunyana que (no sé si és que no havien mossegat la poma o la figa) no tenien necessitat d'amargar res.
Més tard, quan ja era fosc, vam sopar en companyia, amb gent del món de la cultura. Déu n'hi do el que tenim a les Borges, va comentar l'Òscar, tot caminant cap a casa, força més tard, encara fosc. Sí déu n'hi do, vaig dir, vaig pensar, vaig sentir. No diré noms, només que alguna vegada la gent que em rodeja em fa sentir petita, més petita que sota els gegants de fusta i cartró. I a la vegada, saber que hi són, em fa sentir gran. No diré noms. En tot cas, no tots.
Té 87 anys, ho sé perquè ho he vist publicat. No els aparenta. És un senyor encantador, educat i elegant que es presenta com "jo sóc el pare del Joan". I, com que gairebé no parla d'ell, fins després de molta estona no vas descobrint qui és aquest "pare del Joan". I es parla de poesia durant el sopar, i ell escolta i pregunta més que opina. I es parla de cultura, i ell escolta i pregunta, més que opina. I es parla de l'homenatge a Goytisolo i ell només diu "jo també hi era". Alguns obsequien llibres, el millor obsequi d'entre els obsequis, especialment si són propis i estimats, com l'extraordinari document de l'Angela Jackson traduït per l'Òscar, que ara és a la dreta del portàtil, gràcies Òscar. O com la petita, gran joia que és a l'esquerra i que obro i tanco amb delicadesa per por a malmetre-la. És l'exemplar número 328 d'una tirada de 500. Pere Quart, Espriu, Perucho, Ferreter, Horta, Vallverdú, Bauçà, Celaya, González, Crespo, Barral, Goytisolo, Gil de Biedma, López Pacheco, Balcells, Santos Torroella, Ballester. Un poema de cada un d'aquests "gegants" (dos de la Rosina) per homenatjar l'obra de l'autor dels dibuixos del llibre, l'obra d'una persona que s'ha expressat durant molts anys a través de la pintura i que és molt més que això. Todó, la Música i la Poesia, és el títol del llibre dedicat a un pintor. Una dedicatòria escrita a mà, per la Magda i l'Enric, a la primera pàgina de l'exemplar 328. Només és una persona senzilla, encantadora, elegant i educada que es presenta com "el pare del Joan". Francesc Todó. Paco Todó.
Hi ha tardes de caps de setmana que són realment gegantesques. Dies en els quals jo em faig, petita, petita, petita. I a la vegada això em fa gran. Prenc el llibre, com faig de tant en tant, i l'obro amb compte per una pàgina a l'atzar.
Que lentamente escribes en el campo
las líneas de tu prosa parda, arado
....
Y que no hubiera ya más herramientas
sin pan y sin aceite. No más paro
Toda mi patria escrita, y sobre ella
la mano que la ha escrito. Saludando.
Jesús López Pacheco
El cap de setmana passat, concretament el dissabte, vam disfrutar d'una tarda gegantesca. Cap a les set, diverses parelles de gegants (figures d'entremès consistents en uns ninots de fusta i cartó de grans proporcions, segons el diccionari), van dansar pels carrers del poble. Cada parella d'un municipi diferent de la comarca. Semblava fàcil deduir d'on eren cadascuns ja que simbolitzaven alguna de les característiques més indicatives dels llocs d'on venien. De fet era fàcil, bàsicament, perquè la colla que els donava vida portava el nom a la samarreta. Però no vaig retratar les samarretes, no en vaig tenir prou cura, i a l'hora de passar la col·lecció de gegants al Flikr, havia oblidat, o dubtava, de més d'un origen, per això vaig deixar tots els títols igual, sense més informació. Per això, la mare geganta que va fer tanta gràcia al Josep du el mateix títol genèric que les altres fotos. Però aquesta mare geganta, que té la seva gràcia, sí, no és de Les Borges del Camp, que és de l'Espluga de Francolí, i si porta els pits descoberts és només perquè pertany a aquella època tant llunyana que (no sé si és que no havien mossegat la poma o la figa) no tenien necessitat d'amargar res.
Més tard, quan ja era fosc, vam sopar en companyia, amb gent del món de la cultura. Déu n'hi do el que tenim a les Borges, va comentar l'Òscar, tot caminant cap a casa, força més tard, encara fosc. Sí déu n'hi do, vaig dir, vaig pensar, vaig sentir. No diré noms, només que alguna vegada la gent que em rodeja em fa sentir petita, més petita que sota els gegants de fusta i cartró. I a la vegada, saber que hi són, em fa sentir gran. No diré noms. En tot cas, no tots.
Té 87 anys, ho sé perquè ho he vist publicat. No els aparenta. És un senyor encantador, educat i elegant que es presenta com "jo sóc el pare del Joan". I, com que gairebé no parla d'ell, fins després de molta estona no vas descobrint qui és aquest "pare del Joan". I es parla de poesia durant el sopar, i ell escolta i pregunta més que opina. I es parla de cultura, i ell escolta i pregunta, més que opina. I es parla de l'homenatge a Goytisolo i ell només diu "jo també hi era". Alguns obsequien llibres, el millor obsequi d'entre els obsequis, especialment si són propis i estimats, com l'extraordinari document de l'Angela Jackson traduït per l'Òscar, que ara és a la dreta del portàtil, gràcies Òscar. O com la petita, gran joia que és a l'esquerra i que obro i tanco amb delicadesa per por a malmetre-la. És l'exemplar número 328 d'una tirada de 500. Pere Quart, Espriu, Perucho, Ferreter, Horta, Vallverdú, Bauçà, Celaya, González, Crespo, Barral, Goytisolo, Gil de Biedma, López Pacheco, Balcells, Santos Torroella, Ballester. Un poema de cada un d'aquests "gegants" (dos de la Rosina) per homenatjar l'obra de l'autor dels dibuixos del llibre, l'obra d'una persona que s'ha expressat durant molts anys a través de la pintura i que és molt més que això. Todó, la Música i la Poesia, és el títol del llibre dedicat a un pintor. Una dedicatòria escrita a mà, per la Magda i l'Enric, a la primera pàgina de l'exemplar 328. Només és una persona senzilla, encantadora, elegant i educada que es presenta com "el pare del Joan". Francesc Todó. Paco Todó.
Hi ha tardes de caps de setmana que són realment gegantesques. Dies en els quals jo em faig, petita, petita, petita. I a la vegada això em fa gran. Prenc el llibre, com faig de tant en tant, i l'obro amb compte per una pàgina a l'atzar.
Que lentamente escribes en el campo
las líneas de tu prosa parda, arado
....
Y que no hubiera ya más herramientas
sin pan y sin aceite. No más paro
Toda mi patria escrita, y sobre ella
la mano que la ha escrito. Saludando.
Jesús López Pacheco
dissabte, 29 d’agost del 2009
Finalment cap de setmana
Finalment cap de setmana. Ara que tot ha tornat a la "normalitat", és a dir que els dies feiners em cal aixecar-me a dos quarts de set, anar a treballar (sense el conte del Barril que, catxis, encara està de vacances), aguantar funcionariades diverses, etc. Torno a gaudir de l'arribada dels caps de setmana. Sempre hi ha alguna cosa que compensa i ja m'ho deia la mare "qui no es conforma és perquè no vol" doncs apa, conformitat.
Finalment cap de setmana, benvingut sia el dissabte. A les nou he saltat del llit, m'arribava el só llunyà del vent. Llunya perquè l'Enric s'ha aixecat a mitja nit a tancar finestres, sembla que feien un terrabastall de mil dimonis, jo, que pel que es veu, aquest primer cap de setmana postvacacional tenia el só profund, no n'he estat conscient.
Ahir encara vaig regar sense mullar-me, just abans de saber que allà dalt, a l'Empordà, una dona amiga havia rebut més aigua que les plantes i em va fer gràcia la imatge de la Serpentina, en aquell magnific terrat, intentant llençar el líquid de la manguera (ai que hauria de dir mànega) cap a testos (o torretes segons des d'on es miri) que com un boomerang li retornava. Em va fer gràcia i m'hagués agradat ser-hi, de per riure, que diuen alguns, no pas per aquestes contrades.
Ahir encara vaig regar les plantes sense mullar-me, però avui no seria possible, aquella tramuntana del Nord ja ens ha arribat al Camp, canviada per Mestral, però tant li fa. Quan he obert per anar a comprar unes pastestes per esmorzar (sempre ho fem quan finalment arriben els caps de setmana) gairebé se m'emporta. He obert alguna finestra, perquè no suporto la sensació d'estar tancada, però ai, petava.
Tancada doncs a casa, avui que finalment és cap de setmana, acuso un lleuger maldecap, un lleuger mal d'esquena, un lleuger mal d'estómac, una lleugera irritació i em pregunto si serà a causa del Mestral. Damunt la taula de la sala vaig deixar una revista que ahir, al anar a comprar Almax (ja el mal d'estómac s'evidenciava), em va regalar la farmacèutica tot indicant que m'interessaria. La vaig prendre només per cortesia, imaginat que seria, i de fet ho és una mica, una cosa propagandística per fer-nos "tragar" amb més productes d'aquests que surten de laboratoris que, encara que no siguin els del D Rumbsfels (o com collons s'escrigui), és saludable mirar-se'ls des d'una certa distància.
Potser ha estat la simptomatologia, aquests lleugers malde, que m'ha fet allargar la mà cap a la revista i, es clar, per això serveixen les revistes mèdiques, hi he trobat la causa de les meves molèsties. Es diu estrès postvacacional, ja veus, una malaltia que només té 10 anys d'existència i que està molt més estesa que qualsevol grip, i que s'estén cada vegada més, cada vegada més ... tal com una pandèmia, mira tu. Ostres, aquesta sí que es curaria deixant la feina, he pensat, però no van precisament per aquí les recomanacions. Diuen que el que hem de fer és adaptar-nos. Conformitat. En aquests temps de crisis tenir feina és una sort. I qui no es conforma és perquè no vol, ja ho deia la mare. Però si la malaltia només té deu anys i el "guanyaràs el pa amb la suor del teu front" ve dels temps llunyans de la poma o de la figa, deu ser que alguna cosa ha canviat en el sistema per provocar de manera tan massiva (jo pensava que era excepcional) aversions d'aquesta mena. I si canviem el sistema? Ep, que per això no valen vacunes, ni laboratoris que les fabriquin. Estic delirant, dic coses fora de lloc. Deu ser causa de l'estrès postvacacional.
Finalment és cap de setmana. El Mestral s'ha suavitzat i segur que aquesta tarda res no impedirà el lluïment de la trobada de gegants. Són els preliminars de la Festa Major de Les Borges del Camp. Entre els diversos actes organitzats, el dia 8, dia de la Festa, pròpiament dita, la inauguració de l'exposició fotogràfica "El lloc on visc" amb fotos de reconeguts artistes, entre d'altres, naturalment, els millors fotògrafs del món mundial que són el Josep i la Tere. Recomano als milers de persones que llegeixen i segueixen aquest blog que hi assisteixin. A Torre Sans en poden pernoctar fins a 7 (no pas milers). Per tant podeu començar a fer la reserva.
Ah, sempre, sempre, petons.
Finalment cap de setmana, benvingut sia el dissabte. A les nou he saltat del llit, m'arribava el só llunyà del vent. Llunya perquè l'Enric s'ha aixecat a mitja nit a tancar finestres, sembla que feien un terrabastall de mil dimonis, jo, que pel que es veu, aquest primer cap de setmana postvacacional tenia el só profund, no n'he estat conscient.
Ahir encara vaig regar sense mullar-me, just abans de saber que allà dalt, a l'Empordà, una dona amiga havia rebut més aigua que les plantes i em va fer gràcia la imatge de la Serpentina, en aquell magnific terrat, intentant llençar el líquid de la manguera (ai que hauria de dir mànega) cap a testos (o torretes segons des d'on es miri) que com un boomerang li retornava. Em va fer gràcia i m'hagués agradat ser-hi, de per riure, que diuen alguns, no pas per aquestes contrades.
Ahir encara vaig regar les plantes sense mullar-me, però avui no seria possible, aquella tramuntana del Nord ja ens ha arribat al Camp, canviada per Mestral, però tant li fa. Quan he obert per anar a comprar unes pastestes per esmorzar (sempre ho fem quan finalment arriben els caps de setmana) gairebé se m'emporta. He obert alguna finestra, perquè no suporto la sensació d'estar tancada, però ai, petava.
Tancada doncs a casa, avui que finalment és cap de setmana, acuso un lleuger maldecap, un lleuger mal d'esquena, un lleuger mal d'estómac, una lleugera irritació i em pregunto si serà a causa del Mestral. Damunt la taula de la sala vaig deixar una revista que ahir, al anar a comprar Almax (ja el mal d'estómac s'evidenciava), em va regalar la farmacèutica tot indicant que m'interessaria. La vaig prendre només per cortesia, imaginat que seria, i de fet ho és una mica, una cosa propagandística per fer-nos "tragar" amb més productes d'aquests que surten de laboratoris que, encara que no siguin els del D Rumbsfels (o com collons s'escrigui), és saludable mirar-se'ls des d'una certa distància.
Potser ha estat la simptomatologia, aquests lleugers malde, que m'ha fet allargar la mà cap a la revista i, es clar, per això serveixen les revistes mèdiques, hi he trobat la causa de les meves molèsties. Es diu estrès postvacacional, ja veus, una malaltia que només té 10 anys d'existència i que està molt més estesa que qualsevol grip, i que s'estén cada vegada més, cada vegada més ... tal com una pandèmia, mira tu. Ostres, aquesta sí que es curaria deixant la feina, he pensat, però no van precisament per aquí les recomanacions. Diuen que el que hem de fer és adaptar-nos. Conformitat. En aquests temps de crisis tenir feina és una sort. I qui no es conforma és perquè no vol, ja ho deia la mare. Però si la malaltia només té deu anys i el "guanyaràs el pa amb la suor del teu front" ve dels temps llunyans de la poma o de la figa, deu ser que alguna cosa ha canviat en el sistema per provocar de manera tan massiva (jo pensava que era excepcional) aversions d'aquesta mena. I si canviem el sistema? Ep, que per això no valen vacunes, ni laboratoris que les fabriquin. Estic delirant, dic coses fora de lloc. Deu ser causa de l'estrès postvacacional.
Finalment és cap de setmana. El Mestral s'ha suavitzat i segur que aquesta tarda res no impedirà el lluïment de la trobada de gegants. Són els preliminars de la Festa Major de Les Borges del Camp. Entre els diversos actes organitzats, el dia 8, dia de la Festa, pròpiament dita, la inauguració de l'exposició fotogràfica "El lloc on visc" amb fotos de reconeguts artistes, entre d'altres, naturalment, els millors fotògrafs del món mundial que són el Josep i la Tere. Recomano als milers de persones que llegeixen i segueixen aquest blog que hi assisteixin. A Torre Sans en poden pernoctar fins a 7 (no pas milers). Per tant podeu començar a fer la reserva.
Ah, sempre, sempre, petons.
dijous, 27 d’agost del 2009
¿No te asusta, princesa, esta oscuridad?
Són les vuit del vespre a Torre Sans. Avui no ha plogut. Les plantes necessiten aigua i atendré ara mateix els seus requeriments, però abans haig de publicar una entrada amb aquest titular. M'ho va demanar el Pep a Gollano i, quan vaig explicar el fet aquest dissabte, m'ho van recomanar els amics de Tarragona. Va per vosaltres.
________________________________
Una nova amenaça recorre el món, l'occidental, que és en definitiva el món del mons, els altres mons no necessiten amenaces, tenen realitats, però són molt petits i llunyans.
Avui, els mitjans públics ens han tornat a fer por. La vella lletja amb falç és diu A. A, Grip A. Pot encomanar-se amb un petó, o donant la mà. La frase la va dir ja fa dies un científic de Madrid "No beses ni des la mano, di hola" Una nova amenaça recorre el món. Ja no es tracta només d'evitar els contactes sexuals, es tracta d'evitar els altres humans. No facis petons, no donis la mà. Aïlla't viu la teva sana soledat.
Aquest estiu, un nen de quatre anys, el Peru, va tenir por. Caminava per camins foscos i va tenir por, com solen tenir les criatures quan els manquen referències. Això també ens passa als grans, necessitem saber cap on anem, s'apaguen les torxes dels nostres camins, i tenim por. Tenim més por quan els mitjans de comunicació i les autoritats en les quals representa que em dipositat confiança ens amenacen: Que venen els moros! Que ve la grip! Potser si tinguéssim les torxes ben enceses i veiéssim un camí planer ... Però s'apaguen les torxes i no sabem quants moros i quants virus esperen a la propera cantonada.
Aquest estiu el Peru, en un carrer fosc de Gollano, va tenir por. Però no estava sol, ni va expressar cap mena de pànic. Es va acostar a la Mari Tere, a la persona en qui havia dipositat, bàsicament, la confiança. Confiança que ella s'havia guanyat a pols, amb somriures, amb jocs, amb tot allò que agrada i que desitgen els infants. El Peru va saber donar la volta a les seves pors i, molt a prop de la Mari Tere, li va preguntar: No te asusta, princesa, esta oscuridad? La por ja no era d'ell, era d'aquella que havia convertit en princesa i d'aquesta manera, el nen convertit en rei, aconseguia una mà i una protecció, mentre es sentia protector i valent. Perquè encara en els contes dels petits (i dels grans?) els valents i protectors porten corones, però aquest és un altre tema i ara va de pors. I el rei i la princesa, una noia i un nen, a Gollano, passejant de nit, no van tenir por. Va ser la proximitat d'una mà, la proximitat d'una persona, d'un ésser humà amic, el podia fer front a qualsevol perill.
I ens fem grans, i deixem de necessitar la mà protectora. Puc caminar sola, no tinc por. Però si m'amenacen, si em trobo amb els moros o amb els virus, hauré de prendre mesures. No confiar en ningú, no besar, no donar la mà. Ja no es tracta només d'evitar els contactes sexuals, es tracta d'evitar els altres humans.
Jo no sé ben bé que és la grip A, intenten explicar-m'ho, però no acabo de treure'n l'entrellat. Jo sé que les mesures higièniques i d'alimentació són importants, però em sembla que no em vacunaré, i del que estic segura, absolutament segura, és que no deixaré d'aferrar-me a les mans de les persones amigues i que no deixaré de besar cada vegada que en tingui ocasió, perquè si tu, príncep o pirata, o carregador del moll, fada, bruixa o subalterna, si tu ets al meu costat i puc sentir la teva olor i el teu aler, jo ja no tinc por.
Avui, els mitjans públics ens han tornat a fer por. La vella lletja amb falç és diu A. A, Grip A. Pot encomanar-se amb un petó, o donant la mà. La frase la va dir ja fa dies un científic de Madrid "No beses ni des la mano, di hola" Una nova amenaça recorre el món. Ja no es tracta només d'evitar els contactes sexuals, es tracta d'evitar els altres humans. No facis petons, no donis la mà. Aïlla't viu la teva sana soledat.
Aquest estiu, un nen de quatre anys, el Peru, va tenir por. Caminava per camins foscos i va tenir por, com solen tenir les criatures quan els manquen referències. Això també ens passa als grans, necessitem saber cap on anem, s'apaguen les torxes dels nostres camins, i tenim por. Tenim més por quan els mitjans de comunicació i les autoritats en les quals representa que em dipositat confiança ens amenacen: Que venen els moros! Que ve la grip! Potser si tinguéssim les torxes ben enceses i veiéssim un camí planer ... Però s'apaguen les torxes i no sabem quants moros i quants virus esperen a la propera cantonada.
Aquest estiu el Peru, en un carrer fosc de Gollano, va tenir por. Però no estava sol, ni va expressar cap mena de pànic. Es va acostar a la Mari Tere, a la persona en qui havia dipositat, bàsicament, la confiança. Confiança que ella s'havia guanyat a pols, amb somriures, amb jocs, amb tot allò que agrada i que desitgen els infants. El Peru va saber donar la volta a les seves pors i, molt a prop de la Mari Tere, li va preguntar: No te asusta, princesa, esta oscuridad? La por ja no era d'ell, era d'aquella que havia convertit en princesa i d'aquesta manera, el nen convertit en rei, aconseguia una mà i una protecció, mentre es sentia protector i valent. Perquè encara en els contes dels petits (i dels grans?) els valents i protectors porten corones, però aquest és un altre tema i ara va de pors. I el rei i la princesa, una noia i un nen, a Gollano, passejant de nit, no van tenir por. Va ser la proximitat d'una mà, la proximitat d'una persona, d'un ésser humà amic, el podia fer front a qualsevol perill.
I ens fem grans, i deixem de necessitar la mà protectora. Puc caminar sola, no tinc por. Però si m'amenacen, si em trobo amb els moros o amb els virus, hauré de prendre mesures. No confiar en ningú, no besar, no donar la mà. Ja no es tracta només d'evitar els contactes sexuals, es tracta d'evitar els altres humans.
Jo no sé ben bé que és la grip A, intenten explicar-m'ho, però no acabo de treure'n l'entrellat. Jo sé que les mesures higièniques i d'alimentació són importants, però em sembla que no em vacunaré, i del que estic segura, absolutament segura, és que no deixaré d'aferrar-me a les mans de les persones amigues i que no deixaré de besar cada vegada que en tingui ocasió, perquè si tu, príncep o pirata, o carregador del moll, fada, bruixa o subalterna, si tu ets al meu costat i puc sentir la teva olor i el teu aler, jo ja no tinc por.
dimarts, 25 d’agost del 2009
El Samà
Una de les coses que m'aixequen la moral és passejar per llocs bonics, especialment si són a l'aire lliure, i més especialment encara si ho faig acompanyada de gent propera.
Ahir vam anar al Parc Samà, amb la Cèlia, el Pablo, la Paquita i l'Enric. No hi havia estat mai. Set anys vivint aquí i encara no havia posat els peus al Samà. La Cèlia, amant de la bellesa i de la natura, es va estranyar.
El Parc Samà no és un botànic, com pretenen vendre'l. No és ni de lluny el que va ser, abans de la guerra, quan el cérvol de la xemeneia corria tranquil, incapaç de preveure la fi que l'esperava. Quan el zoo del marquès de Marianao era més variat que el de Barcelona. Quan les barques es passejaven pels canals i el llac estava molt més net, segur, que ara.
Podria estar millor conservat, podria, i potser hauria, d'estar més transparent l'aigua. Tot i això la certa decadència que es respira li dona un toc d'interès i les parts que han perdut lluïment permeten deixar anar la imaginació respecte el que va ser. La família de l'Enric en conserva encara alguna memòria i tinc de primera mà relats que ajuden la tasca de reconstrucció.
A l'entrada, després de pagar com marquen els cànons, ens van donar un fulletó fet amb poca gràcia que més aviat semblava un d'aquells fulls ciclostilats de propaganda subversiva que fèiem anar quan no podíem tenir accés a les impremtes. En llengua castellana. L'autor devia pensar que ja que escrivia en castellà havia de canviar l'accent i així el Samà passava a ser Samá. Samá y Torrens, així amb i grega. L'arquitecte, naturalment, José Fontseré y Mestres. Samá y Torrentes o Fuentesereno y Maestros, hagués pogut dir ja, posats a fer.
Don Salvador Samá y Torrens. Marqués de Marianao, sucesor de una familia establecida en Cuba que quiso trasladar al "Baix Camp" el ambiente exótico de la perdida Colonia. En definitiva, una finca on plorar les seves "pèrdues" construïda amb diners aconseguits del tràfic d'esclaus. Un bon arquitecte que va fer una delícia. Coves simulant les naturals, perfectes, tant perfectes que encara s'hi poden admirar les estalactites arrancades, per ordre del marqués, de la Cova Santa del Montsant. Sempre hi ha una part de la història que els fulletons "guies" no expliquen.
Passejar pel Parc Samà continua sent de gran plaer, afortunadament avui ho poden fer molts més dels que el marqués, probablement, hagués volgut. No és un botànic, però és un parc encantador i romàntic al qual li queda donar un altre pas i ser convertit en parc públic on hi puguin passejar també, posem per cas, els immigrants i, si cal, dormir els sense sostre sota el gran roure. No està feta la mel per a la boca de l'ase, dirien alguns als qui fets com aquests podrien escandalitzar. Les mateixes persones que no s'escandalitzen dels orígens de la finca, si bé els amaguen, ometen, més aviat, considerant, segurament, que no tenen cap mena d'importància. Però els orígens són sempre importants i tenim dret a saber la nostra història, la de la terra que trepitgem.
El Parc Samà és un lloc tan encantador que m'agradaria veure'l convertit en parc públic, i tornar-hi, amb l'Enric o amb la Cèlia o amb el Pablo, o amb la Paquita, per jeure a la gespa i explicar-nos secret a cau d'orella o tancar els ulls i sentir el so de l'aigua.
Falta poc perquè toquin les 12 al campanar de Les Borges. Avui ha plogut una mica, just per treure la pols de les plantes. Encara fa calor. Encara no sabem en què quedarà, finalment, l'Estatut. Ens continuen amagant la història i el futur és incert. De vegades el futur em fa por. Aniré a dormir i escoltaré el silenci, recordaré l'aigua neta i transparent de l'Urederra i somiaré un país ple de bonics parcs públic, per on passejar sense restriccions en soledat o acompanyats de les persones que estimem.
Ahir vam anar al Parc Samà, amb la Cèlia, el Pablo, la Paquita i l'Enric. No hi havia estat mai. Set anys vivint aquí i encara no havia posat els peus al Samà. La Cèlia, amant de la bellesa i de la natura, es va estranyar.
El Parc Samà no és un botànic, com pretenen vendre'l. No és ni de lluny el que va ser, abans de la guerra, quan el cérvol de la xemeneia corria tranquil, incapaç de preveure la fi que l'esperava. Quan el zoo del marquès de Marianao era més variat que el de Barcelona. Quan les barques es passejaven pels canals i el llac estava molt més net, segur, que ara.
Podria estar millor conservat, podria, i potser hauria, d'estar més transparent l'aigua. Tot i això la certa decadència que es respira li dona un toc d'interès i les parts que han perdut lluïment permeten deixar anar la imaginació respecte el que va ser. La família de l'Enric en conserva encara alguna memòria i tinc de primera mà relats que ajuden la tasca de reconstrucció.
A l'entrada, després de pagar com marquen els cànons, ens van donar un fulletó fet amb poca gràcia que més aviat semblava un d'aquells fulls ciclostilats de propaganda subversiva que fèiem anar quan no podíem tenir accés a les impremtes. En llengua castellana. L'autor devia pensar que ja que escrivia en castellà havia de canviar l'accent i així el Samà passava a ser Samá. Samá y Torrens, així amb i grega. L'arquitecte, naturalment, José Fontseré y Mestres. Samá y Torrentes o Fuentesereno y Maestros, hagués pogut dir ja, posats a fer.
Don Salvador Samá y Torrens. Marqués de Marianao, sucesor de una familia establecida en Cuba que quiso trasladar al "Baix Camp" el ambiente exótico de la perdida Colonia. En definitiva, una finca on plorar les seves "pèrdues" construïda amb diners aconseguits del tràfic d'esclaus. Un bon arquitecte que va fer una delícia. Coves simulant les naturals, perfectes, tant perfectes que encara s'hi poden admirar les estalactites arrancades, per ordre del marqués, de la Cova Santa del Montsant. Sempre hi ha una part de la història que els fulletons "guies" no expliquen.
Passejar pel Parc Samà continua sent de gran plaer, afortunadament avui ho poden fer molts més dels que el marqués, probablement, hagués volgut. No és un botànic, però és un parc encantador i romàntic al qual li queda donar un altre pas i ser convertit en parc públic on hi puguin passejar també, posem per cas, els immigrants i, si cal, dormir els sense sostre sota el gran roure. No està feta la mel per a la boca de l'ase, dirien alguns als qui fets com aquests podrien escandalitzar. Les mateixes persones que no s'escandalitzen dels orígens de la finca, si bé els amaguen, ometen, més aviat, considerant, segurament, que no tenen cap mena d'importància. Però els orígens són sempre importants i tenim dret a saber la nostra història, la de la terra que trepitgem.
El Parc Samà és un lloc tan encantador que m'agradaria veure'l convertit en parc públic, i tornar-hi, amb l'Enric o amb la Cèlia o amb el Pablo, o amb la Paquita, per jeure a la gespa i explicar-nos secret a cau d'orella o tancar els ulls i sentir el so de l'aigua.
Falta poc perquè toquin les 12 al campanar de Les Borges. Avui ha plogut una mica, just per treure la pols de les plantes. Encara fa calor. Encara no sabem en què quedarà, finalment, l'Estatut. Ens continuen amagant la història i el futur és incert. De vegades el futur em fa por. Aniré a dormir i escoltaré el silenci, recordaré l'aigua neta i transparent de l'Urederra i somiaré un país ple de bonics parcs públic, per on passejar sense restriccions en soledat o acompanyats de les persones que estimem.
dilluns, 24 d’agost del 2009
Cap de setmana a Casellfort
Hi ha moments i llocs que marquen per sempre. De vegades, en alguna època de la vida, sembla com si s'esvaïssin. I ara no sé perquè parlo en plural, no totes les persones han d'actuar ni sentir de manera similar. Hi ha llocs i moments que a mi m'han marcat per sempre, de manera més aguda, més potent, que tots els altres coneguts o viscuts. Quan vaig considerar que era prou gran, prou adulta, com per independitzar-me del què i del qui m'havia fet, els llocs i moments de la infància es van diluir dins un sac mig abandonat en el camí, com si no volgués que interferissin en la construcció d'un personatge a mida que hauria de formar-se a partir del mi i només de mi. I de sobte, el sac s'obre i apareixen en força ... com podria dir-ho? Els fonaments? Em sembla que és alguna cosa més, com a mínim la planta baixa, diguem que part del primer pis des d'on en vaig escapar al món. He tornat a aquella casa, he volgut fer-ho de puntetes, i per la porta del darrera, però al trepitjar la cuina s'han obert els llums de totes les habitacions i d'algunes han aparegut persones amb els braços oberts i els ulls plens de records comuns.
Han canviat l'empedrat dels carrers i també moltes façanes. Castellfort ha perdut, crec, part de l'encant que tenia quan sortia al matí de casa i només tornava per als àpats. Però Castellfort és al mateix lloc, encara que envoltat de molins generadors d'electricitat que com gegants quixotescos trenquen l'encant d'un paisatge amb marges de pedra seca per separar bancals que ja ningú no conrea. Castellfort és al mateix lloc, i Sant Pere, i la Mare de Deu de la Font, i la Roca Parda. I per a la festa major encara hi acudeixen les amigues que després de quaranta anys se m'acosten, em besen i em saluden com si en tinguéssim deu i ens haguéssim vist l'any anterior per les mateixes dates. I quedem al ball de la nit, per explicar-nos secrets i esperar que ens tregui a la pista el xic que ens agrada.
Castellfort és al mateix lloc, i també hi és la casa dels avis, però ja no és la casa dels avis, han canviat la porta, i la paret. Han reformat els espais. Per què han maltractat així la casa dels meus avis? Jo vull tronar a pujar les escales d'aquella casa, passar pel costar del corral i tocar la crinera del matxo. Jo vull que l'àvia em tingui preparat el formatge fregit per ficar dins el pa que ella va pastar. Jo vull, sobretot, sentir els braços de la tieta, i els petons de la tieta, i els renys, que mai no ho acabaven de ser, de la tieta. Vull sentir les paraules de la tieta i aquella manera de ser d'ella, que sempre semblava que em tractés com una adulta, que sempre donava consideració de prioritat a allò que per a mi era prioritari i tractava com un assumpte especials i delicat qualsevol cosa que pogués preocupar a una criatura o una adolescent. Necessito els consells de la tieta. Però ella ja no hi és, ni hi és la casa.
Hi ha moments i llocs que marquen per sempre, encara que en algun moment de la nostra vida els haguéssim sentit llunyans. Hi ha persones que han estat tant bàsiques per a nosaltres... No sé per què parlo en plural. Hi ha persones que han estat tant bàsiques per a mi que encara que ja no hi siguin és com si hi fossin. No hi és la casa, ni la tieta. Però, quan trepitjo Castellfort, és talment com si encara hi fossin. I jo sóc qui sóc ara, i la que vaig ser fa més de quaranta anys, al mateix temps i sense cap mena de conflicte entre els dos personatges.
Han canviat l'empedrat dels carrers i també moltes façanes. Castellfort ha perdut, crec, part de l'encant que tenia quan sortia al matí de casa i només tornava per als àpats. Però Castellfort és al mateix lloc, encara que envoltat de molins generadors d'electricitat que com gegants quixotescos trenquen l'encant d'un paisatge amb marges de pedra seca per separar bancals que ja ningú no conrea. Castellfort és al mateix lloc, i Sant Pere, i la Mare de Deu de la Font, i la Roca Parda. I per a la festa major encara hi acudeixen les amigues que després de quaranta anys se m'acosten, em besen i em saluden com si en tinguéssim deu i ens haguéssim vist l'any anterior per les mateixes dates. I quedem al ball de la nit, per explicar-nos secrets i esperar que ens tregui a la pista el xic que ens agrada.
Castellfort és al mateix lloc, i també hi és la casa dels avis, però ja no és la casa dels avis, han canviat la porta, i la paret. Han reformat els espais. Per què han maltractat així la casa dels meus avis? Jo vull tronar a pujar les escales d'aquella casa, passar pel costar del corral i tocar la crinera del matxo. Jo vull que l'àvia em tingui preparat el formatge fregit per ficar dins el pa que ella va pastar. Jo vull, sobretot, sentir els braços de la tieta, i els petons de la tieta, i els renys, que mai no ho acabaven de ser, de la tieta. Vull sentir les paraules de la tieta i aquella manera de ser d'ella, que sempre semblava que em tractés com una adulta, que sempre donava consideració de prioritat a allò que per a mi era prioritari i tractava com un assumpte especials i delicat qualsevol cosa que pogués preocupar a una criatura o una adolescent. Necessito els consells de la tieta. Però ella ja no hi és, ni hi és la casa.
Hi ha moments i llocs que marquen per sempre, encara que en algun moment de la nostra vida els haguéssim sentit llunyans. Hi ha persones que han estat tant bàsiques per a nosaltres... No sé per què parlo en plural. Hi ha persones que han estat tant bàsiques per a mi que encara que ja no hi siguin és com si hi fossin. No hi és la casa, ni la tieta. Però, quan trepitjo Castellfort, és talment com si encara hi fossin. I jo sóc qui sóc ara, i la que vaig ser fa més de quaranta anys, al mateix temps i sense cap mena de conflicte entre els dos personatges.
Per refrescar-nos una mica, mentre la pluja real no arriba
Una joieta, gentilesa de la Serpentina que recomana escoltar-lo amb els ulls tancats i afegeix: I a disfrutar.
divendres, 21 d’agost del 2009
Vacances a Casa el Abuelo.- Personatge d'avui: La Pepa
.
Fa calor, això ja no és cap novetat, però, osti, és que fa molta calor. Quarts de vuit del vespre a Torre Sans i suant. Ja fa quatre dies que vam tornar de Navarra. Quatre dies de passivitat absoluta. Amb la calor fins i tot els ànims es fonen i queda una laxitud estranya. Això s'acaba, aviat començarà la quotidianitat. Això s'acaba i caldria aprofitar-ho d'alguna manera, però és que fa tanta calor que fins i tot els ànims es fonen. Tinc temps, i molts bons records per comentar. Escriure sobre els dies passats a l'Amescoa seria una opció. Hi ha feina a fer, però amb aquesta calor ... Sí, escriure seria una opció, però és que, deu ser per la calor, sembla que els ànims, com si fossin glaçons, s'haguessin liquat
Em poso davant de l'ordinador i jugo, repasso fotografies de les vacances, de les de Gollano, naturalment, miro els vídeos del Pep i les fotos de Begirada. Sempre ens quedarà Urbasa. Podria fer alguna altra cosa, hauria de fer alguna altra cosa, però no m'acabo d'animar, deu ser culpa de la calor.
Em poso davant l'ordinador i repasso fotos. Per entretenir-me en faig vídeos, per entretenir-me, decideixo fer-ne sobre els personatges, les persones amigues amb que vaig compartir moments extraordinaris, només fa quatre dies. Pito, pito, colorito, li ha tocat a la Pepa.
De cada personatge, persona amiga amb qui vaig compartir moments extraordinaris se'n podria explicar alguna historia. Contes sota la muntanya màgica d'Urbasa, se'n podrien dir. Pito, pito, colorito, li ha tocat a la Pepa.
El conte d'avui es titula, els misteris de l'Isac.
El vam conèixer el primer dia a l'Isac, li vam posar aquest nom perquè duia penjada al coll una estrella de David. Era al costat de l'església, amb una bresca a la mà de la qual ja hi havia separat la mel. Ens hi vam acostar per saber si algú tenia la clau de l'església i si es podia visitar. No hi havia cap problema, ens va dir aquell que anomenaríem Isac, precisament ell tenia la clau, podíem anar a casa seva a buscar-la.
Vam començar a xerrar amb aquell que anomenaríem Isac de la manera més natural. Ell ens va fer una classe magistral d'apicultura, d'una manera senzilla però clara. Gens prepotent, però molt il·lustrada. Només érem les dones les assistents a l'aula improvisada al costat de l'església. Els homes havien sortit per la porta del darrera.
Les dones, al vespre, a la xerrada post sopar, aquella que s'acompanya normalment d'una copeta d'orujo o similars, vam fer broma sobre l'Isac, va ser en aquell moment que li vam posar el nom. Ens havia semblat una persona interessant, i de fet ho era, com ho poden ser totes les persones si sabem escoltar-les. Però aquell vespre, potser per la copeta d'orujo, potser perquè només les dones l'havíem conegut, l'Isac es va convertir en algú "molt interessant" cosa que inevitablement va portar a començar a especular. Les especulacions, com solen ser en ocasions similars i circumstàncies semblants, eren de nivell intel·lectual elevat. Tal com: Casat o solter? Edat? La meitat de les dones teníem indicis sòlits, i així els esgrimíem, per sostenir que era casat, i l'altra meitat els tenien per apostar per la solteria. Pel que fa a l'edat tampoc no ens posàvem d'acord, cada una de les dones "duia l'aigua cap al seu molí" de manera que l'Isac es feia més o menys jove en funció de qui li atribuïa els anys. Finalment un misteri: quina era la religió de l'Isac? Per la manera com mostrava l'estrella de David es podria dir que era jueu, però si tenia ell la clau de l'església ... Aquella nit, sota l'orujo, les dones ens vam proposar descobrir els misteris de l'Isac. Cada una de nosaltres hauria de trobar una estratègia i a veure qui guanyava. La guanyadora absoluta va ser, tres urras per a ella, la Pepa.
El dia següent al de la conversa post sopar, vam anar a caminar fins el poble del costat. La Pepa no ens va acompanyar, tenia ganes, deia, de fer una migdiada. Al tornar de la caminada la Pepa no hi era, aprofitant la nostra absència s'havia passat la tarda, precisament, a casa de l'Isac, del qual ja en sabia el nom (tot i que li continuaré dient Isac) i també l'estat. L'Isac era solter. La resta de les dones vam insultar una mica, només una mica (o potser una mica més que una mica) la Pepa per les seves males arts, però, en secret, li reconeixíem l'enginy. Estranyament serà jueu si és el sagristà, ens va comentar la Pepa. D'altra banda es podia acostar a l'edat ja que havia parlat també amb la mare (doble estratègia, molt bona Pepa) i en sabia l'any de casament. Però les altres dones, picades en l'orgull, no en vam tenir prou, li vam exigir proves fefaents, tant pel que feia a la religió com pel que feia a l'edat. Estàvem segures que no ho aconseguiria i d'aquesta manera salvaríem una mica la dignitat.
Hi van haver diverses converse més amb l'Isac, hi vam parlar tothom i ens va explicar moltes més coses d'aquella zona, les seves persones i els seus costums. El vam escoltar amb atenció, però no se'ns van desvetllar els misteris que quedàvem per resoldre. I d'aquesta manera vam arribar al darrer dia de la nostra estada, quedava clar que la Pepa no aconseguiria la fita, pensàvem les altres dones. Per acomiadar-nos del lloc vam anar a sopar a "Casa Faustina" a Baquedano. I ves per on, mira que tal que en aquell sopar ens va acompanyar precisament l'Isac. Diu la Pepa que no va ser ella qui el va convidar, però jo en tinc els meus dubtes. Va parlar i parlar, com sempre del lloc i les seves tradicions, va parlar, bàsicament, amb la Pepa a qui, clarament, dedicava les atencions de manera especial. Aquella nit, però, ens en vam anar al llit sense haver resolt els misteris pendents.
I així va ser com va arribar l'hora de la partida, amb les maletes carregades i el cotxe en marxa vaig acompanyar la Pepa, un moment, a dir adéu a la mare de l'Isac que era a la porta de casa seva, només era la mare, no semblava que hi hagués cap perill. Mentre li fèiem dos petons es va obrir la finestra i va apareix un torns nu sobre el qual hi havia la cara i el somriure de l'Isac. Felicitadlo – va dir la mare – que hoy es su cumpleaños. Ella, la Pepa, més ràpida que una llebre – Vaya, felicidades, ¿cuantos son si puede saberse? - I ell va contestar, i tant que va contestar. I va fer alguna cosa més, va venir fins el cotxe en marxa, quan ja ens hi estàvem ficant, encara amb el tors nu, es va acostar a la Pepa i li va donar uns fulletons. Eren d'una església evangelista.
FI del conte. Està, potser una mica tergiversat, però el fons respon a la veritat. Disculpa'm Pepa, ha estat només un divertimento d'una tarda de calor, quan els ànims estan una mica fosos i una de les possibilitats per passar l'estona és jugar amb els records. Records de dies meravellosos passats a un petit poble de Navarra, amb la Pepa i altres amics entranyables que si es lliuren d'entrades semblants serà només per falta de temps, de cada un podria fer -ne una. Avui, pito, pito, colorito, li ha tocat a la Pepa.
Em poso davant de l'ordinador i jugo, repasso fotografies de les vacances, de les de Gollano, naturalment, miro els vídeos del Pep i les fotos de Begirada. Sempre ens quedarà Urbasa. Podria fer alguna altra cosa, hauria de fer alguna altra cosa, però no m'acabo d'animar, deu ser culpa de la calor.
Em poso davant l'ordinador i repasso fotos. Per entretenir-me en faig vídeos, per entretenir-me, decideixo fer-ne sobre els personatges, les persones amigues amb que vaig compartir moments extraordinaris, només fa quatre dies. Pito, pito, colorito, li ha tocat a la Pepa.
De cada personatge, persona amiga amb qui vaig compartir moments extraordinaris se'n podria explicar alguna historia. Contes sota la muntanya màgica d'Urbasa, se'n podrien dir. Pito, pito, colorito, li ha tocat a la Pepa.
El conte d'avui es titula, els misteris de l'Isac.
El vam conèixer el primer dia a l'Isac, li vam posar aquest nom perquè duia penjada al coll una estrella de David. Era al costat de l'església, amb una bresca a la mà de la qual ja hi havia separat la mel. Ens hi vam acostar per saber si algú tenia la clau de l'església i si es podia visitar. No hi havia cap problema, ens va dir aquell que anomenaríem Isac, precisament ell tenia la clau, podíem anar a casa seva a buscar-la.
Vam començar a xerrar amb aquell que anomenaríem Isac de la manera més natural. Ell ens va fer una classe magistral d'apicultura, d'una manera senzilla però clara. Gens prepotent, però molt il·lustrada. Només érem les dones les assistents a l'aula improvisada al costat de l'església. Els homes havien sortit per la porta del darrera.
Les dones, al vespre, a la xerrada post sopar, aquella que s'acompanya normalment d'una copeta d'orujo o similars, vam fer broma sobre l'Isac, va ser en aquell moment que li vam posar el nom. Ens havia semblat una persona interessant, i de fet ho era, com ho poden ser totes les persones si sabem escoltar-les. Però aquell vespre, potser per la copeta d'orujo, potser perquè només les dones l'havíem conegut, l'Isac es va convertir en algú "molt interessant" cosa que inevitablement va portar a començar a especular. Les especulacions, com solen ser en ocasions similars i circumstàncies semblants, eren de nivell intel·lectual elevat. Tal com: Casat o solter? Edat? La meitat de les dones teníem indicis sòlits, i així els esgrimíem, per sostenir que era casat, i l'altra meitat els tenien per apostar per la solteria. Pel que fa a l'edat tampoc no ens posàvem d'acord, cada una de les dones "duia l'aigua cap al seu molí" de manera que l'Isac es feia més o menys jove en funció de qui li atribuïa els anys. Finalment un misteri: quina era la religió de l'Isac? Per la manera com mostrava l'estrella de David es podria dir que era jueu, però si tenia ell la clau de l'església ... Aquella nit, sota l'orujo, les dones ens vam proposar descobrir els misteris de l'Isac. Cada una de nosaltres hauria de trobar una estratègia i a veure qui guanyava. La guanyadora absoluta va ser, tres urras per a ella, la Pepa.
El dia següent al de la conversa post sopar, vam anar a caminar fins el poble del costat. La Pepa no ens va acompanyar, tenia ganes, deia, de fer una migdiada. Al tornar de la caminada la Pepa no hi era, aprofitant la nostra absència s'havia passat la tarda, precisament, a casa de l'Isac, del qual ja en sabia el nom (tot i que li continuaré dient Isac) i també l'estat. L'Isac era solter. La resta de les dones vam insultar una mica, només una mica (o potser una mica més que una mica) la Pepa per les seves males arts, però, en secret, li reconeixíem l'enginy. Estranyament serà jueu si és el sagristà, ens va comentar la Pepa. D'altra banda es podia acostar a l'edat ja que havia parlat també amb la mare (doble estratègia, molt bona Pepa) i en sabia l'any de casament. Però les altres dones, picades en l'orgull, no en vam tenir prou, li vam exigir proves fefaents, tant pel que feia a la religió com pel que feia a l'edat. Estàvem segures que no ho aconseguiria i d'aquesta manera salvaríem una mica la dignitat.
Hi van haver diverses converse més amb l'Isac, hi vam parlar tothom i ens va explicar moltes més coses d'aquella zona, les seves persones i els seus costums. El vam escoltar amb atenció, però no se'ns van desvetllar els misteris que quedàvem per resoldre. I d'aquesta manera vam arribar al darrer dia de la nostra estada, quedava clar que la Pepa no aconseguiria la fita, pensàvem les altres dones. Per acomiadar-nos del lloc vam anar a sopar a "Casa Faustina" a Baquedano. I ves per on, mira que tal que en aquell sopar ens va acompanyar precisament l'Isac. Diu la Pepa que no va ser ella qui el va convidar, però jo en tinc els meus dubtes. Va parlar i parlar, com sempre del lloc i les seves tradicions, va parlar, bàsicament, amb la Pepa a qui, clarament, dedicava les atencions de manera especial. Aquella nit, però, ens en vam anar al llit sense haver resolt els misteris pendents.
I així va ser com va arribar l'hora de la partida, amb les maletes carregades i el cotxe en marxa vaig acompanyar la Pepa, un moment, a dir adéu a la mare de l'Isac que era a la porta de casa seva, només era la mare, no semblava que hi hagués cap perill. Mentre li fèiem dos petons es va obrir la finestra i va apareix un torns nu sobre el qual hi havia la cara i el somriure de l'Isac. Felicitadlo – va dir la mare – que hoy es su cumpleaños. Ella, la Pepa, més ràpida que una llebre – Vaya, felicidades, ¿cuantos son si puede saberse? - I ell va contestar, i tant que va contestar. I va fer alguna cosa més, va venir fins el cotxe en marxa, quan ja ens hi estàvem ficant, encara amb el tors nu, es va acostar a la Pepa i li va donar uns fulletons. Eren d'una església evangelista.
FI del conte. Està, potser una mica tergiversat, però el fons respon a la veritat. Disculpa'm Pepa, ha estat només un divertimento d'una tarda de calor, quan els ànims estan una mica fosos i una de les possibilitats per passar l'estona és jugar amb els records. Records de dies meravellosos passats a un petit poble de Navarra, amb la Pepa i altres amics entranyables que si es lliuren d'entrades semblants serà només per falta de temps, de cada un podria fer -ne una. Avui, pito, pito, colorito, li ha tocat a la Pepa.
dimarts, 18 d’agost del 2009
De nou a casa
Les Borges del Camp. 30 graus a l'ombra. Encara estem de vacances. L'Enric prepara un conill, una de les poques coses que no vam poder fer a Gollano.
30 graus a l'ombra a Torre Sans. Hem trobat la casa en perfectes condicions i algun bon plat a la nevera. Gràcies Carles.
Encara estem de vacances. Ahir vam tornar de la Vall d'Amescoa. Urbasa, Urederra ... i tantes coses més impregnades a la pell. Encara no sóc capaç de parlar-ne. Haig de deixar, potser, una mica més de distància, acabar de digerir tota aquella bellesa.
Ahir vam tornar de la vall d'Amescoa i avui, mentre l'Enric prepara un conill, ja a Torre Sans, rebo els vídeos del Josep i els transporto aquí. Volia parlar dels bons moments passats, però encara no puc. Ha estat com una acumulació de plats exquisits servits dia a dia i encara tinc els sabors a les genives. Com parlar-ne? Potser demà, encara estic digerint.
30 graus a l'ombra a Torre Sans. Hem trobat la casa en perfectes condicions i algun bon plat a la nevera. Gràcies Carles.
Encara estem de vacances. Ahir vam tornar de la Vall d'Amescoa. Urbasa, Urederra ... i tantes coses més impregnades a la pell. Encara no sóc capaç de parlar-ne. Haig de deixar, potser, una mica més de distància, acabar de digerir tota aquella bellesa.
Ahir vam tornar de la vall d'Amescoa i avui, mentre l'Enric prepara un conill, ja a Torre Sans, rebo els vídeos del Josep i els transporto aquí. Volia parlar dels bons moments passats, però encara no puc. Ha estat com una acumulació de plats exquisits servits dia a dia i encara tinc els sabors a les genives. Com parlar-ne? Potser demà, encara estic digerint.
dijous, 6 d’agost del 2009
dilluns, 3 d’agost del 2009
Crònica d'un cap de setmana
Aquell cap de setmana què inicià l'agost de l'any 2009 va ser un cap de setmana amb balanç positiu. Quan va aparèixer el dissabte, quedaven encara les restes d'un vespre de divendres tenyit de bona poesia sota un bosc i prop d'amics amb complicitats sentimentals. Va tornar a escoltar les "Palabras para Julia" i les va dedicar en secret a una amiga. Va desitjar tenir entre les seves les mans d'aquella amiga i repetir amb ella "nunca digas no puedo más y aquí me quedo". Relliscava lenta l'aigua de la bassa cap als arbres de la punta i no feia gens de calor. Va sentir dir que aquella nit havia plogut. Es va passar llargues estones asseguda al rafal amb els "Homes de la Dalla", un llibre que començava anunciant: aquí hi haurà sang ... Lentament, però sense pauses, el líquid roig creixia, allà a la ficció, mentre decreixia la bassa, com vasos comunicants entre mons reals i imaginaris. Es va fer fosc i el colom encara no havia arribat.
Gent i cotxes omplien l'Avinguda Magdalena Martorell, encara carretera cap a Alforja, era diumenge i com sempre, més que sempre perquè era el primer diumenge d'agost, s'aturaven els vehicles en doble fila davant del Ciurana. Bots, lladrucs i grinyols de les gosses al sentir el so de les corretges. Més enllà de les dobles files, avinguda amunt i a l'arribar a la corba sense visibilitat a la dreta, per davant del poliesportiu, del camp de futbol i del cementiri, buscant llocs tranquils. Un camí de terra. La flaire del bosc i el silenci.
L'Unda es va asseure, repetint un vell ritual que ara feia temps que no practicaven, davant d'ella, al costat del cotxe, sota l'ombra del vell pi. Va esperar pacient que li descordés la corretja i es va unir a la Petita, redescobrint cada racó entre la vegetació salvatge. Retrobant, trobant, nous rastres, noves olors, marcant una passa sí i una altra també. Es va preguntar, com altres vegades, com poden deixar anar tant líquid en tant poc temps.
La terra era seca i els arbres que el vent de l'hivern havia fet caure encara es mantenien per terra, amenaces d'incendis que la van fer esfereir una mica. Un record, una tristesa, per aquells que s'hi van deixar la vida. Es van aturar sota la figuera, comentant com s'ha fet de gran, sense amo, sense ningú que la mimi, ni ningú que la marqui. Feréstega i altiva la figuera mostrà els fruits encara no madurs, les figues per l'agost, però l'agost encara era massa jove, i van deixar les figues al seu lloc, i van continuar, camí enllà, entre alzines, fins arribar al vell molí, on el camí s'atura, entre espigues seques, avellaners que ningú cultiva i els grans nopals amb figues de moro. S'havien deixat la motxilla al cotxe i fins la tornada no van poder calmar la set de les gosses.
I va arribar una altra tarda festiva, amb gust de vacances que no tenia, però que havia tingut feia encara poc i estava a punt de tornar a tenir. I de nou es va asseure al rafal, la bassa tornava a ser plena i els arbres abeurats el dia abans somreien. L'home que estimava li va prometre un sopar si, finalment, retratava el colom damunt la taula. Poc convençuda d'assolir la fita, va tornar als homes de la dalla, la collita és abundant però els segadors són pocs, Mateu, 9:37, ho deia el llibre i els números no indicaven, va deduir, cap hora, ja que eren, aproximadament, les sis de la vesprada.
Va deixar de fitar la taula i es va endormiscar, pesant, probablement en els amics de Tarragona i en la possibilitat de compartir amb ells una passejada i unes paraules, d'aquelles que són l'única pàtria que ningú no pot robar-nos. Va obrir els ulls, en aquell estat de somnolència que fa que es desconegui en quin punt de la vida ens trobem. Va obrir els ulls i, sense adonar-se'n, va dirigir la mirada cap a la taula. I el colom era allà, movent-se amb passes curtes, senzill i elegant. Era allà i no es va moure mentre la màquina feia clic, clic, clic. S'havia guanyat un sopar. Un sopar que va ser compartit, ple de paraules, d'aquelles que són l'única pàtria que ningú no pot robar-nos.
És dilluns, tres d'agost de 2009, no fa calor a Les Borges del Camp. He retingut la imatge d'un colom passejant damunt la taula del rafal de Torre Sans i a la televisió, a la cadena 24 hores, un record. Tip i Coll i la classe magistral sobre com omplir un got d'aigua. Mil vegades la veuré i mil vegades riuré. És bonic riure, és necessari riure. Com es necessari plorar i parlar, sobretot parlar, amb aquelles paraules que són l'única pàtria que ningú no pot robar-nos.
Gent i cotxes omplien l'Avinguda Magdalena Martorell, encara carretera cap a Alforja, era diumenge i com sempre, més que sempre perquè era el primer diumenge d'agost, s'aturaven els vehicles en doble fila davant del Ciurana. Bots, lladrucs i grinyols de les gosses al sentir el so de les corretges. Més enllà de les dobles files, avinguda amunt i a l'arribar a la corba sense visibilitat a la dreta, per davant del poliesportiu, del camp de futbol i del cementiri, buscant llocs tranquils. Un camí de terra. La flaire del bosc i el silenci.
L'Unda es va asseure, repetint un vell ritual que ara feia temps que no practicaven, davant d'ella, al costat del cotxe, sota l'ombra del vell pi. Va esperar pacient que li descordés la corretja i es va unir a la Petita, redescobrint cada racó entre la vegetació salvatge. Retrobant, trobant, nous rastres, noves olors, marcant una passa sí i una altra també. Es va preguntar, com altres vegades, com poden deixar anar tant líquid en tant poc temps.
La terra era seca i els arbres que el vent de l'hivern havia fet caure encara es mantenien per terra, amenaces d'incendis que la van fer esfereir una mica. Un record, una tristesa, per aquells que s'hi van deixar la vida. Es van aturar sota la figuera, comentant com s'ha fet de gran, sense amo, sense ningú que la mimi, ni ningú que la marqui. Feréstega i altiva la figuera mostrà els fruits encara no madurs, les figues per l'agost, però l'agost encara era massa jove, i van deixar les figues al seu lloc, i van continuar, camí enllà, entre alzines, fins arribar al vell molí, on el camí s'atura, entre espigues seques, avellaners que ningú cultiva i els grans nopals amb figues de moro. S'havien deixat la motxilla al cotxe i fins la tornada no van poder calmar la set de les gosses.
I va arribar una altra tarda festiva, amb gust de vacances que no tenia, però que havia tingut feia encara poc i estava a punt de tornar a tenir. I de nou es va asseure al rafal, la bassa tornava a ser plena i els arbres abeurats el dia abans somreien. L'home que estimava li va prometre un sopar si, finalment, retratava el colom damunt la taula. Poc convençuda d'assolir la fita, va tornar als homes de la dalla, la collita és abundant però els segadors són pocs, Mateu, 9:37, ho deia el llibre i els números no indicaven, va deduir, cap hora, ja que eren, aproximadament, les sis de la vesprada.
Va deixar de fitar la taula i es va endormiscar, pesant, probablement en els amics de Tarragona i en la possibilitat de compartir amb ells una passejada i unes paraules, d'aquelles que són l'única pàtria que ningú no pot robar-nos. Va obrir els ulls, en aquell estat de somnolència que fa que es desconegui en quin punt de la vida ens trobem. Va obrir els ulls i, sense adonar-se'n, va dirigir la mirada cap a la taula. I el colom era allà, movent-se amb passes curtes, senzill i elegant. Era allà i no es va moure mentre la màquina feia clic, clic, clic. S'havia guanyat un sopar. Un sopar que va ser compartit, ple de paraules, d'aquelles que són l'única pàtria que ningú no pot robar-nos.
És dilluns, tres d'agost de 2009, no fa calor a Les Borges del Camp. He retingut la imatge d'un colom passejant damunt la taula del rafal de Torre Sans i a la televisió, a la cadena 24 hores, un record. Tip i Coll i la classe magistral sobre com omplir un got d'aigua. Mil vegades la veuré i mil vegades riuré. És bonic riure, és necessari riure. Com es necessari plorar i parlar, sobretot parlar, amb aquelles paraules que són l'única pàtria que ningú no pot robar-nos.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
