Del 19 al 23, Sant Josep a Torre Sants

Com que el 19 de març va caure en dimecres sant, hem pogut celebrar-lo fins diumenge de glòria. D'aquesta manera, festeta a festeta, hem passat els dies a Torre Sants, tranquils, familiars i amb sessió contínua de taula parada. Jo ja vaig proposar més d'un cop anar a treure el cap per la capital del Baix Camp, la guia ens oferia un assortiment interessant de professons i, si volíem la rèplica, alguns impresentables convidaven a salsixes i botifarres, el divendres al migdia, a la Plaça de la Patacada i repartien papers per apostatar. Però ni la cara ni la creu, o ni la creu ni la cara en aquest cas, van fer efecte. Feia vent, deien. I tothom es va apalancar entre les patates i les cerveses, al voltant d'una taula damunt la qual, ara sí, ara també, s'hi feien petites timbes de cartes. Timbes a dos generalment, la mare i jo, gairebé res, aquesta per a tu i l'altre per a mi, els guanys repartits, fins que va arribar el Dídac, amb la força del riu Canaleta que havia recorregut amb el vestit de neoprè fent sals de quatre i cinc metres per avançar. Ens va explicar que van trobar un home collint farigola i els va donar conversa. L'home els va preguntar si eren de Barcelona, és a dir xaves, estava convençut que no sabrien el nom de l'herba que arrancava, que no sabrien que la farigola s'havia d'anar a buscar, precisament, el divendres sant i que, encara menys sabrien que la farigola, per les terres del sud de Catalunya, deixa de ser farigola per convertir-se en timó. S'equivocava de poc, aquell home, la majoria de les coses que explicava, els xaves vallesans les desconeixien. La mare no, les hagués encertat totes ella. D'herbes i costums en sap un munt. Però a la taula, amb el Dídac i amb mi, no vam jugar a endevinalles populars, vam seguir amb el Ramiro i com que el Dídac va saber evitar l'acumulació de punts, es va lliurar de rentar els plats i netejar la cuina.

Aquell divendres sant, de fet abans d'ahir, vam dinar conill, l'Enric el fa boníssim, se'l treballa hores, cuida especialment la maceració, amb herbetes i conyac. La mare es va xupar els dits. No li va molestar gens ni mica que fos carn. Ella és creient, durant anys ha respectat les abstinències i els dejunis, però sap canviar i no té cap vocació de penitent torturada. Si la mare hagués estat sota la creu de Jesús, segur que hagués intentat fer alguna cosa perquè aquell home morís sense patir la salvatge agonia dels crucificats. El que sigui per aconseguir una mort el més digna possible, com ha fet amb tots els familiars que han escollit passar les les darreres hores, i les immediatament anteriors a les darreres, precisament al seu costat. Què hem de fer amb gent que recorden, en nom de l'església, i per tant impliquen tots els catòlics, amb intenció i "alevosia", que Jesucrist va morir sense cures pal·liatives? El Pep ha fet alguna proposta al meu correu. No m'atreveixo a transcriure-la.

I va arribar el dissabte, abans encara de la resurrecció, i vam tornar a celebrar l'aniversari. L'Enric i jo l'havíem celebrat el dimecres en privat. El vam tornar a celebrar el dijous amb tots els meus progenitors i descendents, una pila de dos en total. Hi faltava el pare, però hi era. Sempre he dit que per a mi el 19 de març, a part de l'aniversari de l'Enric, serà per excel·lència el dia del pare. No el de tots els pares per voluntat del consum, el del meu pare, el Josep Segura. Quan ell vivia el 19 de març era una festa entranyable, m'esplaiaria explicant records del pare, però ja n'hi ha prou per avui. Començo a tenir els dits cansats d'aquest tecleig convulsiu que m'agafa cada dia (sempre que la família m'ho permeti).

Queda encara per explicar el dissabte. Perquè el dissabte, ahir, hi vam tornar ...

counterwebkit2008