Ja està fet. Un de color blanc i un altre de sèpia. Dins cada sobre una papereta, legal, de les de les piles. És el què tocava avui, no? Doncs ja està fet, ja he complert. I ara què?
M'he aixecat aviat, a les set, al cap d'una hora era a l'escola del poble. Quan la representant de la Junta Electoral m'ha donat les gràcies per haver-hi anat i m'ha comunicat que ja podia marxar m'he sentit molt alliberada. Tots els suplents ens hem afanyat a traspassar la porta, per si de cas, no sigui que s'ho hagi mirat malament. Fins que no hem sigut al carrer no ens hem atrevit a alleugerar el pas per mirar-nos i respirar junts. Ha estat una respirada unitària, plena de complicitat. Tant li feia a qui votéssim o deixéssim de votar, ens sentíem enllaçats per un sentiment comú, per damunt de qualsevol opció ideològica: No patir, darrera d'una taula d'escola, convertida en mesa, l'avorriment de tot un dia.
Quan he sortit de casa les gosses han saltat darrera meu. No sé com s'ho fan però saben quan és festa. Amb els seus esvalots ens pregunten si sortirem a caminar. El que no saben, ni crec que els interessi, és que, de tant en tant, algunes festes, les converteixen en jornades electorals.
Cap a les nou, mentre preníem cafè, amb coca al costat de la tassa i alguns diaris damunt la taula, com fem tots els diumenges, siguin o no jornades electorals, l'Enric ha comentat que l'any 77 també li va tocar suplent. Aleshores els que no s'havien de quedar no tenien cap presa, romancejaven fins la constitució, per assegurar-se que la cosa rutllava. Per esperar a les nou, a ser els primers en introduir el vot a l'urna, amb el goig de poder fer-ho. Sense acabar de creure's que anava de veres, amb la il·lusió barrejada amb el temor del què podia passar.
M'han vingut a la memòria les cues a les portes dels col·legis, aquell estiu del 77. Eren imatges en blanc i negre. Les mateixes que he trobat, uns minuts després, al suplement de "El País", especialment la que està inserida a la pàgina 47, a l'article del Manuel Vicent. Encara el llegeixo sempre al Vicent, sento un carinyo especial per aquest home i les seves lletres. Em porta imatges conegudes i em permet lliscar per la nostàlgia. És com escoltar una cançó del Brassens. Il ny'a pas d'amour heureux. Tanco els ulls i somric mentre m'imagino a les rambles de Terrassa, repartint propaganda, amb minifaldilla i sense sostens.
Fa 31 anys, com diu el Vicentl. La gent jove que arriba ara, per primera vegada, a les urnes no en sap res d'aquell esperit i d'aquelles cançons que envoltaven les primeres eleccions, tot això s'ha esfumat i la nostàlgia, continuo plagiat Vicent, té la batalla perduda.
Vaig jurar que no parlaria de la campanya, mentre durés la campanya, i ho he complert. Vaig jurar no mirar-me enquestes ni assistir a actes electorals, i així ho he fet. Però m'ha arribat com un eco constant el moment social i els actes, algun terrible, que l'han configurat. Una no es pot convertir del tot en cega i sorda ni que vulgui, com no es pot deixar de fumar només pensant que seria bo fer-ho. Una cursa cap al poder amb tot d'espectadors que dia a dia busquen amb morbositat qui ha perdut o guanyat punts, com si es tractés d'un reality show més, o potser ho és. Un reality show que aquesta vegada, encara, s'ha tornat a tacar de sang. Una mort més que ha servit perquè tots traguessin ràpidament les calculadores de les butxaques per comptar els vots que aquest acte els podria fer perdre o guanyar. Les notes i comunicats redactats d'urgència, les peticions de dimissions, estaven escrites en paper que tenia el mateix fons imprès, la data d'avui.
I som on som. Al mateix lloc que serem demà. Guanyi qui guanyi. Una de les possibles presidències ens ho posarà difícil, l'altra encara més. Conservem la butxaca d'on vam treure la papereta, que tampoc no va guanyar, aquell juny del 77. Dins la butxaca hi queden encara moltes il·lusions i esperances. Potser la nostàlgia té la batalla perduda. La gent que s'acosta avui a les urnes per primera vegada, o que podria fer-ho però prefereix allunyar-se'n, no coneix els fons d'aquelles butxaques del 77. Hem intentat sincerament, i sense actes de prepotència, ensenyar-lo?
Potser no és bo cavil·lar tant. Avui he donat a algú, a qui agraeixo que no hagi excusat la seva presencia a la mesa, dos sobres, un sèpia i l'altre blanc. Dins cada sobre una papereta, legal, de les de les piles. És el què tocava avui, no? Doncs ja està fet, ja he complert. I ara què?
Avui ... fa un any
-
Pablo Méndez Caballero
Pintor, poeta, artista, escultor i sembrador de bondats.
Ens has deixat tant ...
Somriu ...
Somriurem pensant en tu.
Encontraràs...
5 comentaris:
Sí, tu has complert, i está bé. Altres, no hem pogut complir, sóm il.legals. Al 77 jo vaig ser president de taula i, com dius, amb una bona dosis d'il.lusió. Per fí podiem votar! Havia arribat la democracia!. Pero avui, al 2008, no podem tornar a votar!
Moltes coses varen quedar dins aquella botxaca... coses que torno a trovar avui en la mateixa botxaca juntament amb les meves papeletes que si quedarán, amagades, doncs són il.legals!. Com be dius, ens ho posarán difícil guanyi qui guanyi, al menys per nosaltres, per aquí dalt, no es comprenen masses diferències entre l'un i l'altre. Un teatre, amb alguns que s'han interessat en representar l'obra de una manera dramática. Una pena. I, mentrestant, cuantes coses quedan a la botxaca? Eh Susa?.
Qui ens havia de dir que 32 anys després que celebréssims la legalització del PSUC encara hauriem de patir il·legalitzacions? No només queden massa coses a la butxaca, el més fotut és que ancara s'ompla. Ja saps que escric en funció del que sento. I sí, em pregunto per a què, però jo he pogut votar. No visc la situació dura d'Euskadi. Des de fora em sento sense arguments. Només puc tornar a dir ... "Per la pau" Cal, s'hi han de posar. Per la Pau
Mientras espero a saber si nos quedamos con lo malo o con lo peor, he decidido "fer la estona" como cada día, pasando un rato por aquí. Como cuando era estudiante en Santiago, y al acabar la tanda de horas de estudio sabía que encontraría a algún amigo en la Alameda, ahora se que en medio de mi jornada puedo pasar por aquí sabiendo que os encontraré.
Yo no se si mis imágenes son en blanco y negro. En el 77 yo era una chiquilla como Estrela es ahora. Recuerdo que me hice con una pegatina de Alianza Popular que pegué en mi carpeta del colegio mas que nada para fastidiar a mi hermano Arturo que andaba con los del PST. Recuerdo que aquello de "Habla Pueblo Habla" sonaba hasta en los 40 principales de la Ser y lo sabíamos cantar de memoria, como lo de "Libertad sin ira". Recuerdo que estaba hasta el culo de escuchar el megáfono que repetia por las calles de Villagarcía "Vota Centro, Vota Suarez, Vota Libertad", pero yo era una enana que no podía votar. Lo pude hacer años después, y recuerdo también que fue cuando Felipe González fué "A por el cambio". Desde entonces fuí cojiendo callo en esto de sentir mi voto perdido en el fondo de la urna, una y otra vez.
Imágenes en blanco y negro... Así es como recuerdo la televisión a la que arrojé una zapatilla y una tanda de tacos de arriero cuando el telediario de la 1 hablaba del ingreso de España en la CEE, de las ventajas para todas las regiones y que para Galicia sólo quedaba "una mejor movilidad laboral"... En blanco y negro vi también las imagenes de aquel perfectamente denamcrado Felipe González que en vísperas del referendum nos advertía, nos lloraba el apocalipsis que le vendría al pais si deciamos no a la OTAN.
Es cierto que todo es un teatro, un regateo de mercado, marcado de contradicciones, de sangre todavía.
Pero puestos a poner una papeleta , sepia o blanca, en la urna de la nostalgia, preferia aquel otro teatro donde el hemiciclo era más multicolor, las fuerzas mas repartidas, las representaciones eran amenizadas por otros actores (como Carrillo,o Sagaseta apoyando al MPAIAC), y los resúmenes glosados en las páginas del Jueves.
¿De veras hemos de creer que tenemos lo que nos merecemos?
De verdad, yo creo que me merezco algo mejor que lo que me van a dar esta noche.
Un abrazo a todo@s, y gracias por escucharme, como siempre.
I ara qué?
Ara, jo me'n vaig al llit que el refredat no millora.
Ara que "el poble" a parlat, els que ens mereixem alguna cosa millor ens trobarem aquí, a les calçotades i a mil llocs més on poder viure les nostres il·lusions. Buscarem mirades i gestos i ens ompliren les butxaques d'esperances. Creurem en la humanitat. Més allà de confrotacions poc indicatives. Més enllà dels partits. El Barça - Vilarreal per la seva vanda. Els nens del carrer per una altra. Mil realitats plurals. Mil espais per mirar.
Publica un comentari a l'entrada