Cap de setmana carnavalesc

Fa dos dies justos que vaig dir fins demà ... doncs bé "com dèiem ahir" torno amb colors carnavalescos. Acabem d'arribar a Les Borges i, com deia ahir, hem estat dos dies en una casa que també m'agrada i de que potser algun dia parlaré, per adjuntar a l'àlbum d'històries de cases. Aquestes cases insubornables que parlen de nosaltres. La casa de Terrassa, on ara viu sola la mare, ha acollit molta gent. L'avi Poldo i l'avia Madalena, la padrina, el pare ... gent que ja no hi són. La casa de Terrassa, al carrer Arquimedes 73, és el primer lloc que vaig conèixer i la gent que ja no hi són la meva primera família. Però aquesta casa no té ordinador, ni connexió a internet, per això no us n'he pogut parlar des d'allà mateix. Ho faré algun dia, com també algun dia, ben aviat, parlaré de calçots.

Aquest cap de setmana Terrassa, com a tants altres llocs, s'ha omplert de colors. El dissabte, vam sortir a barrejar-nos, i impregnar-nos de la gresca i la disbauxa, com tocava. Vam veure el començament de la rua, i també el final. Entre un moment i l'altre, vam tenir temps per fer un té amb la Pepa i la Pili. La Pili ens va parlar una mica de "Bucarest, la memòria perduda", la pel·lícula que volia anar a veure divendres però no ho vaig fer perquè vaig preferir passar una estona a l'hospital amb la Cèlia, tot i que segur que aquesta setmana ja tornarà cap a casa, de ben segur li trobaran el bitxito que l'ha enfebrada i afeblida una mica, és un hivern dur i l'hospital està ple. Però vindrà el bon temps i tots plegats podrem celebrar moltes coses. I la pel·lícula que vam anar a veure en sortir de l'hospital i de que parlàvem amb el Pep és "Los crímenes de Oxford" una pel·lícula de misteri que en realitat ens parla de lògica i de veritats i qüestiona si hi ha alguna cosa que sigui certa. Coincideixo amb el Pep que tot allò que sentim viu a dins nostre és veritat, la nostra veritat, però real i necessària, ben poca cosa més tenim, però això potser ja és molt. I aquestes nostres veritats es lliguen a altres, les de les persones, els animals i les coses que parlen de nosaltres, com deia l'Enric. I com deia la Pili, parlant de "Bucarest, la memòria perduda" No podem perdre la memòria, no la gran memòria, la nostra, la de cada un. La historia de cada un de nosaltres, la dels nostres pares, els nostres avis, les nostres cases... L'hem de saber i retenir, n'hem de deixar testimoni, fotos, escrits. La veritable historia, si és que alguna cosa es certa, la fem nosaltres. No deixem que es perdi entre les runes soterrades per blocs clònics de pisos i comerços. No deixem que es cremi en paper reciclat per escriure-hi després, com a única veritat, la falsa historia oficial.

I demà, parlarem dels calçots, de las correas, de les pastanagues, de A Balbarda, del Marquesat de l'Urumea, de Can Anrnaus, del carrer Arquímedes 73 ... perquè aquesta és la historia de veritat.

I aquesta dona amagda també és molt real, i ben coneguda i estimada. També té una gran història, llàstima que no li agrada treure el cap per aquestes pantalles.