La calçotada del 4706

Falten dos dies perquè comenci l'any 4706, que serà de la rata i la Chen, XiaoTong(陈晓彤) del poble de HengYang a HuNan, amiga xinesa del Pep, i ara també amiga nostra, ens ha fet arribar la seva felicitació.

A sota d'un pont de l'autopista, prop de Saragossa, són les vuit de la tarda.

Quan tot just començava l'any 4701, que va ser de la cabra, jo feia poc temps que m'havia traslladat a Torre Sans, de fet encara no hi vivia del tot, carretejava una maleta, amunt i avall, Borges del Camp – Barcelona – Terrassa – Barcelona – Borges del Camp. Amb l'Enric vam decidir que podíem organitzar una calçotada amb i per als amics. Ho vam fer, i ho vam tornar a fer el 4702 i el 4703 i el 4704 i el 4705, i ara estem a punt de trobar-nos de nou, al voltant dels calçots. Sisena calçotada meva a Torre Sans, però són moltes les que s'han viscut en aquesta casa, quan encara jo no hi era, fins hi tot quan encara no hi era l'Enric. Diuen que el Jaume Sans, constructor de la casa, era un home donat a les festes, bon amfitrió i amic de tothom. També era un home que sabia conservar les tradicions. Segur que feia uns calçots i una salsa per llepar-se els dits. Però segur que per a ell, com per a nosaltres, l'ingredient bàsic de la festa, més allà dels calçots, la salsa, les llonganisses, les carxofes i la carn, era l'esperit de proximitat entre els assistents. La calçotada, com tantes altres festes populars, neix amb l'objectiu d'unir un grup humà a través d'una determinada cerimònia ( digueu-li ritual si voleu). La calçotada necessita de la participació de tothom, des del primer moment. Pelar els calçots, encendre el foc, preparar la carn, encendre un altre foc ... Fogueres de llenya, a terra, fogueres com les de Sant Joan, com els focs de camp. La màgia del foc i tota la seva energia. La calçotada s'ha de fer en un lloc obert, sense parets ni sostre. Els calçots s'han de menjar a peu dret, i ens hem d'embrutar les mans i els morros. I hem de beure vi amb porró, o amb bota, que passa de mà en mà (de boca en boca), fins a sentir-nos "tocats" per la màgia de la festa, amb l'ajuda de l'esperit (del vi)

Jo no en sé gaire de calçots, no puc escriure del moment, ni del lloc, ni de les raons que converteixen la calçotada amb una festa popular, sobretot aquí, al Camp de Tarragona. Deixo per als experts i els aborigens d'aquesta terra les lliçons d'història i les receptes gastronòmiques. Tampoc no sabria dir-vos quin és el moment de plantar i trasplantar el que alguns anomenen ceballots, cebes dolces ... Jo crec que dir ceba dolça a un calçot és com dir taronja agra a un pomelo, però en qüestions de precisions a ran de la temàtica prefereixo callar.

Si fa dies que vinc anunciant que vull parlar de calçots, tot i la meva ignorància supina al respecte, és perquè, amb els cinc anys de calçotades viscudes, he arribat a la concussió (que la faig extensiva per a qui la vulgui compartir i sense ànim de polemitzar) que hi ha moltes maneres de menjar calçots. Hi ha qui se'ls menja en un restaurant, que li aprofiti; hi ha qui ha d'estar ben assegut a la taula, que descansi en pau; hi ha qui necessita posar-se guants per no embrutar-se els dits, que no intenti caçar rates. Hi ha fins hi tot qui, amb l'ànim d'atreure el màxim de turistes desitjosos de viure esdeveniments "primitius", organitza concursos i, com si fos un circ romà, els espectadors assisteixen boca badats a la grotesca endrapada de centenars de calçots per part d'alguns als qui, mentre se'ls prometi una bona foto als diaris, poc els importa fastiguejar-se l'estómac. Més de 200 calçots van ser engolits per una sola persona en el "tradicional" concurs de Valls. Totes aquestes i d'altres són formes de menjar calçots, però la calçotada, companys, no és això. La calçotada és una cerimònia d'unió d'un grup, sota el cel ras, al voltant de les fogueres i embrutant-se les mans.

________________________________________________________________________________

I la foto dels calçots de què parlem avui , a l'entrada d'ahir.

I la foto del cocido gallec de què parlavem ahir, avui
(visca l'anarquia). Per més degustació al flickr.

Ah ... as faragullas do entroido de Reus, fanse do xeito siguienete: Moito touciño entrefebrado, cortada moi pequena, moito allo, pemento vermello, sal e pimenta e pan seco cortado en trocitos moi pequenos. Todo en aceite quente, con auga, removendo constantemente.