MÉXIC II

Missatge de la Dolors escrit el dia 29 de gener pels que segueixen el calendari gregorià.
A les 23.23 hores pels que són en aquest lloc que ningú no ha vist mai i que anomenen meridià de Greenwich.

"He entrat al blog i no sé com escriure-hi.Ara estem a Zacatecas, demà cap a Guadalajara i al altre cap al Barranco del Cobre en tren.La ciutat inhumana és Mèxic DF. Els voltants molt interessants, sobretot a Teotiuacan; El lloc on els homes es converteixen en Deus. Els temples del Sol i la Lluna, impressionants. Penso mols amb vosaltres i espero seguir estant en contacte. Molts petons per avui"

No et preocupis per com escriure al blog, estimada Dolors, ja veus que hi ets, només fa falta voler i d'una o altra manera hi arribaràs.
_______________________________________________________________

L'altre dia jo deia que l'Octavio Paz deia que "l'arquitectura és el testimoni menys insubornable de la història".

Què en sabríem ara dels asteques, per exemple, sense la seva arquitectura? Diuen que Teotihuacan va arribar a tenir més de 200.000 habitants. Que va ser un petit "imperi" que es va estendre, fa uns 2.500 anys, a base del comerç i el diàleg amb els pobles veïns, i mai per les armes. Diuen que el seu nom vol dir "lloc on els homes es converteixen en deus,"cosa que els gnostics interpreten com la confirmació de la seva doctrina, "només amb la mort aconseguim créixer" Per als gnostics el conjunt arquitectònic de Teotihuacan ens mostra un recorregut iniciàtic que no és altra cosa que l'al·legoria d'un treball interior cap una mort no física sinó de canvi, fins desfer-nos de tots els nostres defectes psicològics. Altres interpreten que Teotihuacan vol dir "lloc on neixen els deus" De fet hi ha una bonica llegenda sobre el naixement del Sol i de la Lluna a Teotihuacan, algun dia li farem explicar sencera a la Dolors. El més genial és el final d'aquesta llegenda: Dos personatges, després de passar diverses proves, es converteixen en deus, concretament en Sols. Però, un dels dos, quan era home, havia estat molt ric i també molt avar. Un pagès, que li devia tenir mania amb raó, quan el va veure convertit en Sol, li va llançar una espardenya i llavors es va apagar. I d'aquesta manera es va crear la lluna, més apagada i bombada. Hi havia qui afirmava que la gran avinguda central, també anomenada Passeig dels Morts, estava habitada per gegants. Hi ha qui encara pensa que realment devia ser així. L'origen de les piràmides i les escultures monumentals de Teotihuacan, anteriors a les egipcíaques, es tot un misteri, un més dins aquest blog. Sigui com sigui, Teotihuacan és un testimoni més de les cultures que foren devastades per invasors. No ens han deixat documents, no ens ha quedat gaire res, a banda de les històries que van voler inventar els conqueridors. Només les pedres majestuoses parlen, això sí, cal saber escoltar-les.

I mentre, a Torre Sans, un home rascleteja fulles i les crema en un racó, un home senzill, que quan em veu somriu (només li queden quatre dens) i em diu - hoy la vamos a volver a tener con los viejos del banco, me dicen que hay humo, y yo les digo, pues vaya noticia, ya lo sé, lo estoy haciendo yo- I al cap d'una estona, quan em torna a veure – El lunes no vendré, tengo que ir al dentista a ponerme la boca, por dar gusto a la mujer, sabe? Que por mi ... - Pero mañana sí, a ver si acabamos esto, el dueño de un jardín que limpio quiere que vaya porque el domingo tiene eso de los cebollones, pero no voy a ir que el jardín está bien y lo que quiere es que barra, y yo le digo que yo no barro, pero yo le pago, me dice él, ni que me pague, le digo yo, el jardín se lo límpio, pero barrer no barro que esto es cosa de mujeres.

Torre Sans, el fum i el senyor Santiago

L'amo d'un jardí sense fulles que el senyor Santiago ha netejat, però no escombrat, el diumenge té això dels cebollones i s'haurà d'escombrar ell el terra. A Torre Sans no escombrarà ningú, o ho farem entre tots o ... tant li fa. A Torre Sans tindrem la nostra calçotada el dia 1 de març, i ens és igual que estigui o no escombrat ... i és que hi ha moltes maneres de fer calçotades, en vull parlar en aquest blog, potser ho faré demà.

Avui la rosa

Eskerrik asko Josep

I demà ... potser parlaré de calçots

De calçots i calçotades

Bona tarda des de la bonica vila de Les Borges del Camp.
Són les 8 del vespre i fa una temperatura estupenda, al migdia un sol primaveral. Llàstima que quasi no he pogut disfrutar-lo.

Avui m'ha tocat aguantar misèries laborals més hores de les que el meu cos vol i pot. Us explico ... però millor no, és clar que no. Nou hores i mitja de "desconnexió obligada" ja en són prou. Ara per fi, vull i puc "connectar-me" a mi ..... a vosaltres.

Ara vull i puc traslladar-me a Vigo per veure com l’Anxo, amb les últimes llums del dia, acaba de podar la vinya (o rega l'hort)

Vull i puc recordar amb la Meiga els dies extraordinaris passats a camiño da Balbarda (que mai serà per a mi APR no sé què, ecs). Sí, aquests romans cada dia estan més locos. Resistirem estimada meigalicix. RESISTIREM.

Ara vull i puc donar-li les gràcies a la Pepa per preocupar-se per la meva salut. Ja estic bé, només una mica cansada a causa d'allò de que no penso parlar.

També tinc ganes de dir, ves quina tonteria però ho vull dir, que aquest migdia (quan feia aquell sol meravellós que no he pogut disfrutar) mentre engolia un menú ràpid, a la tele sense veu del restaurant ha aparegut el Silvestre Stallone i estava gordo, horrendo, tan monstruós que m'han vingut ganes de vomitar (Ves quina tonteria, no?) Però m’han vingut ganes de dir-ho.

Però, especialment, tinc ganes de dir que mentre feia un sol que no podia disfrutar i engolia un menú ràpid, a la tele sense veu del restaurant ha aparegut el Bardem. I estava guapíssim. Tan guapo que m'han vingut ganes de demanar-li un fill (vull dir follar).......
O, si no podia ser, tan sols un fort petó... O si no podia ser un gran somriure ...un petit somriure, encara que fos des de la tele sense veu del restaurant on engolia un menú ràpid, un migdia esplendorós, amb un sol que no he pogut disfrutar.

Felicitats Javier, he cridat. – Per ? – Doncs... per moltes coses, per exemple, per haver produït el documental "Los Invisibles". Els amagats, més aviat diria jo. Felicitats Javier (que ja sembles el Pep amb el seu amorós ull comunitari) Felicitats, per haver mostrat la realitat d’un patiment amagat per massa interessos. Per haver-nos ensenyat tantes morts que es podrien, però no es volen, evitar. Van veure el teu document l’arquebisbe de Barcelona i altres congregats ahir al Palau de Congressos de Barcelona? No ho crec, estan massa ocupats fent escarafalls quan les persones decideixen viure lliurament el seu amor o ser amos del seu cos, no tenen temps per pensar en els que es moren, tot hi que aquelles morts, si es volgués, es podrien evitar, com a mínim en part.

I és que avui tenia ganes de dir tot això, i més coses.

Tenia ganes, també, de saludar la Dolors, si ens llegeix des de Mèxic, encara que no pugui escriure.

I d’enviar una forta abraçada a l’Anna que té la mare ingresada.

I de preguntar a la Susa com està la seva germana. I demanar-li que quan pugui, es recordi d’explicar-nos que són les correas.

I sobre tot, tenia ganes de parlar de calçots .. sí, perquè comença l’època, i els diaris en van plens, i es fan concursos i ...

Tinc moltes ganes de parlar de calçots, de fet m’he assegut aquí amb la idea de fer-ho. Aquest volia que fos el tema de l'entrada d'avui. Ho tenia ben decidit.

Els calçots .. però és tard, i he ocupat massa espai. .... Aespaialitat i atemporalitat, sí, però el fet tangible és que no em queda ni temps ni espai per parlar de calçots, que era el títol d’avui.

Potser demà ....

Persones, animals i coses .

Publicat per l'Enric

Els Reis li van portar un ordinador portàtil a la Magda. La meva intenció era que seguís escrivint una novel·la que va començar fa uns anys i de la que n’havia recuperat uns capítols. De fet, al començament li deia: “Magda, en saps, pots seguir la novel·la que vas començar”. però ella ni cas. Fins que en algun moment va sorgir la idea del bloc.“Ho deixarem sense títol...” és això, el que li ha sortit i que s’ha convertit en una eina de comunicació excel·lent. Ara sabem coses de la casa del Ricard i d’altres cases que apareixen. Sabem de viatges i veiem i sentim vivències i fotos quasi al mateix moment en que es produeixen. Anem de l’extrem Orient a Amèrica, i a Galícia, i a Terrassa i a Oanes, i a...Gràcies Magda per aquesta eina, (tot i que saps que gràcies no es pot dir...)Però jo vull parlar de persones, animals i coses.

Des de fa uns dies ve a casa a ajudar-nos a recollir fulles el señor Santiago...

El senyor Santiago va arribar d’Extremadura ara fa 50 anys. Era pagès, i ara ajuda a esporgar olivers i a netejar jardins. I cuida el seu net. La filla del señor Santiago va fer de cangur als meus fills ja fa ays. Al señor Santiago això li fa gràcia. El señor Santiago no parla gaire. De vegades murmura: “Qué sucio está este jardín...” i segueix recollint fulles amb el rasclet.

Ahir vaig decidir despedir-me d’una grip que m’ha tingut gairebé una setmana sense ganes de fer res. I vaig fer el que abans se’n deia “una passejada higiènica”. Vaig anar fins a Riudoms pel camí vell, un camí estret, ara encimentat, que passa entre camps d’avellaners i conreus. De tant en tant trobes una casa més o menys senyorial, amb gossos cridaners i potser el propietari o algun convidat tafaner que guaita des d’una finestra. I també vells pagesos que fan alguna mena de feina. Vaig veure un pagès, potser d’uns 80 anys, amb les cames ja torçades i les mans agarrotades per l’artrosi acariciant les branques d’un ametller florit disfrutant de la bellesa de l’instant... Més lluny, unes aloses volaven. Feia temps que no veia aloses. Van en grups no gaire nombrosos i alegren el dia amb els seus cants. Més amunt una àguila planejava buscant el seu aliment. Una puput passa el camí. La merla guaita entre les bardisses, el gaig mostra les plomes vermelles de la cua.





Va ser una reconciliació amb la natura, amb el camp, tot i que la pressió humana és imparable. Allà cases adossades amb jardins artificials al davant. Més lluny, un mas convertit en deixalleria de ferros....

Coses, animals i persones que són amb naltros ....

MEXIC

Avui ha vingut la Dolors des de Mexic.

Diu:

Hola des de Mexic.
Aquest ordinador és tercenmundista, i molt dificil de manegar.
Estem molt bé. El viatge una pallissa, peró bé. Fa calor i bons dies, abans d'ahir vam veure una tormenta freda de llamps i trons impressionats, des de la terrassa de l'hotel. Més tard vam saber que havia fet molt mal a una part de la cuitat, incluent algun mort. Quina paradoxa! I nosaltres contentes pel que habiem viscut.
Demà comencem ruta. Aquí és una ciutat inhumana, com diu la Carme, pero ens movem bé.
Fins aviat,molts petons esperant noticies vostres.

_____________________________________________________________________

Com sempre, quan algú de nosaltres és a un lloc concret, tots hi som una mica.

Com sempre, des de l'aespaialitat i l'atemporalitat, podem anar a veure Mexic o podem parlar amb algun il·lustre ..... encara que ja no sigui aquí, encara que, de fet, hi serà sempre.

Avui, al escriure Mexic al títol de la nova entrada, l'Octavio Paz ha aparegut somrien, ha llegit els derrers comentaris i ens ha deixat algunes de les seves frases.

- Las masas humanas más peligrosas son aquellas en cuyas venas ha sido inyectado el veneno del miedo.... del miedo al cambio.

- Una nación sin elecciones libres es una nación sin voz, sin ojos y sin brazos.

- Ningún pueblo cree en su gobierno. A lo sumo, los pueblos están resignados.

I finalment, conminant-nos a continuar amb les històries de les cases, i molt en sintonia amb el Ricard, l'Octavio ens diu:

- La arquitectura es el testigo menos sobornable de la historia.

NO TINC RESPOSTES. NOMÉS UN CONTE POC OPORTÚ

Potser avui, a les portes d'unes noves eleccions en les quals jo, com de costum, anuncio que penso votar, algú em podria dir que no és el millor moment per explicar contes i, menys, el conte que em proposo explicar.

Però, precisament perquè som a les portes d'unes noves eleccions en les quals jo, malgrat tot, penso votar, em proposo explicar un conte que considero molt il·lustratiu sobre el què pot arribar a ser la anomenada democràcia quan es converteix, pura i senzillament, en la democràcia de les urnes i especialment quan s'immergeix dins un sistema on és el poder econòmic i no els partits polítics qui estableix les normes

El conte fa així:

Hi havia una vegada un restaurant que era famós per la seva manera de cuinar pollastres. Cada dia centenars d'aus provinents de granges de tot el país feien cap al restaurant on eren degollades, plomades, guisades i assaborides per gurmets i altres personatges de renom. Va arribar el dia que el cuiner en cap es va jubilar i el seu ajudant, que havia aprés del mestre, el va substituir. El nou cap de cuiners era jove i tenia idees avançades i progressistes, i heus aquí que va decidir implantar la democràcia a la cuina, una democràcia tan participativa que fins i tot els pollastres hi podrien dir la seva.

El cuiner en cap va reunir els primers pollastres que van arribar el dia del seu nomenament i els va dir – Heu de saber que aquí les coses han canviat, s'han acabat les maneres dictatorials dels meus antecessors. Establirem un sistema d'eleccions i vosaltres podreu decidir com voleu ser cuinats – Mentre repartia les paperetes amb una llarga llista de guisats diversos i salses de mil i una barreges, un pollastre va aixecar tímidament l'ala i va dir – Disculpeu mestre, es que jo no vull escollir com ser cuinat, perquè jo, no vull ser cuinat – El cap de cuiners es va enrabiar moltíssim ja que era evident que aquesta proposta no podia de cap manera convertir-se en una elecció vàlida. Aquesta era una proposta fora del sistema. No cal dir que el pollastre inadaptat va ser exclòs de la participació electoral i sense més preàmbuls, degollat, desplomat i guisat com el cuiner va considerar més profitós.

Fins aquí el conte anti-sistema explicat per una que anirà a les urnes. És l'únic que m'ha vingut a la ment com a resposta als comentaris de la Susa, l'Alicia i el Pep. Per què no reaccionem en front de l'embranzida de la dreta? Per què a la manifestació de Barcelona per a la despenalització de la interrupció voluntària de l'embaràs només hi van assistir 500 persones? Per què la criminalització sembla l'única resposta dels poders públics a qualsevol problema? Per què ... Què podem fer per contrarestar els sentiment d'impotència?

Són altres misteris que es sumen als que ja teníem oberts en el "Ho deixarem sense títol" El que passa és que aquests nous misteris són molt més seriosos. No són jocs de paraules de quatre arreplegats que es troben en un blog que, avui, a més de no tenir títol, tampoc no té respostes.
Però, malgrat tot, una altra democràcia és possible, un altre món és possible. Algunes persones hi creiem. Apel·lo a la nostra "ètica comuna" i en faig promesa de fidelitat.

Avui mentre dormiem ...

AVUI, mentre nosaltres dormíem el Pep amb el seu "amorós ull comunitari" es dedicava a captar mirades, situacions, misèries amagades i belleses ignorades, a provocar governs i agències de turisme per ser allà on hi ha la història real. I es dedicava, també, a carregar fotografies perquè les poguéssim disfrutar, i es dedicava, encara, a explicar-nos boniques llegendes d'amor.
_____________________________________________________________________________________
AVUI és 21 de gener de 2008 per a qui faci cas del calendari gregorià
Són les deu del vespre al meridià de Greenwich.
Però què és el meridià de Greenwich? Algú l'ha vist ?....... misteri.

AVUI en aquest blog ens queden encara alguns misteris sense resoldre:
- Las Correas
- Els Chiscos de San Anton
- La història de la Danielle
- ...........

AVUI en aquest blog alguns misteris comencen a veure la llum:
-Les taques del buda
-Tot allò que volíem saber i no ens atrevíem a preguntar de la Galícia de la posguerra
-I ..............................LA PASTANAGA DE LA PEPA

AVUI en aquest blog lliurament del segon capítol de "La Zanahoría", també titulat PORMENORES PREVIOS : LA PERSECUCIÓN DE LA ZANAHORIA :
Tomada la decisión habia que ponerse en marcha. Cualquiera habría pensado que el primer paso debía ser saber con qué soporte económico se contaba y , en caso de no ser suficiente, cómo conseguir lo que faltase, pero la, en lo sucesivo, “ proyecto fallido de robot “ ( ya que si bien no llegó a robot tampoco sería correcto decir que había recuperado su anterior cualidad por completo), no estaba para esas pequeñeces
Continuar llegint

I demà totes i tots

CONFESSAREM HAVER ABORTAT ALGUNA VEGADA

Construïm

Ahir a aquesta hora, una mica abans, deia que el Pep devia estar dormim. Dormin! Si, si, de farra el molt .... (en els punts suspensius que cadascun hi posi el que cregui més convenient). Va, ara que si que deu dormir el podem insultar una mica. Quina història ens portarà demà?
____________________________________________________________________________________ .
I, mentre, els altres (les altres millor dit) ens dediquem a construir. Les histories sobre les cases comencen a donar de sí, força. Ja li estic donant voltes a la possibilitat d'editar (virtualment de moment) un àlbum amb fotografies de cases i les seves histories al costat.
Encara estem degustant el primer capítol de la pastanaga i sembla que la Pepa ja té el segon preparat, ah però avui encara no, ens haurem d'esperar a demà.
Avui una història que comença així: Fai 70 anos no camiño dá Balbarda, número 57 .......,,

VA PER A TOTS :
Historia de A Balbarda 57
Autora: Meiga






Haciendo una version de una cancion que cantaba un tal Benedicto en los años setenta, cuando los cantautores eran fruto habitual, comenzaré diciendo que:

'No meu barrio hai unha rúanesa rúa
hai unha casanesa casa
pasaron cousas....'

...Cosas que hacen que la casa nos cuente su propia historia, que no es sólo la suya, sino la de todo un colectivo , como si fuese una 'novela río', una saga o una hemeroteca. Y nos lo va contando en retrospectiva: Lo primero que se ve es que no hace mucho han restaurado las paredes antiguas de piedra, en un intento de devolver al lugar sus raíces y su identidad perdida. Pero igual que un niño herido por las minas no pude ocultar su pie ausente y sus muletas, esta casa del Camiño da Balbarda, número 57, no puede ocultar el tajazo que supuso el arreglo de los años 60... Aires nuevos, dinero nuevo, ganas de salir adelante, los seiscientos por las calles aún de adoquines. Al mismo tiempo que la ciudad que se deshacía poco a poco de sus tranvías porque eran un lastre del pasado, y con ello se perdía parte de su alma, los habitantes de esta casa querían ser gente moderna, que tuviesen habitaciones separadas para los niños y un cuarto de estar... Pero entonces no había los diseños que hay ahora para aprovechar espacios abuhardillados bajo los tejados, ni a nadie se le ocurría lo prácticas que podían ser las escaleras de caracol en esos casos. Así que ahí se quedó plantado el añadido en la fachada sur, un cajoncillo pintado de blanco con tejado de uralita sobre unos pilares de hormigón.

Y para hacer ese añadido hubo que demoler el hórreo, tapiar el pozo... Como si despues de todo, en la filosofía colectiva estuviese asumido que sólo se puede progresar a base de vender el alma... Ni siquiera nos queda el falso consuelo de pensar que esas cosas sólo pasaron aquí, o que sólo acontecieron en el pasado. Nos ataca todavía un cáncer de cemento por demasiados frentes. Pero a pesar de las heridas, la casa aun sigue viva, y nos sigue hablando:En las paredes de la parte baja hay dos puertas, que llevan a la bodega y a la bodeguilla. Y si uno se molesta en medir las dimensiones por fuera y por dentro, y aún despues de descontar el grosor de los muros de piedra, resulta que las cuentas no cuadran: La bodeguilla tiene más longitud por fuera que por dentro...

Un día se me ocurrió comentar en voz alta esta observación, y un coro de voces me contestaron:"Ah, ¿pero no lo sabes?: Ahí hay un zulo que hoy está tapiado de todo, pero hace 70 años sirvió para refugiar al tío Jesús y a otro vecino, para poder escapar de los paseos de los falangistas".

A veces sólo nos quedamos con la historia que nos cuentan. Y quizás aún no se ha hablado lo suficiente de toda la Galicia Republicana que un día existió, esa que en pocos meses fueron quemando en esos 'libros que arden mal' de Manuel Rivas, esa que fueron fusilando rápidamente , esa que no le quedó otra que escapar a América vía Portugal, o que esconderse, o que echarse al monte con Foucellas años despues. Como cierre de este capítulo primero , os queda una foto, de las más antiguas del archivo familiar: En el centro Gelita, la madre de Jesús, a la izquierda su hermana Rosa (abuela de Anxo) y a la derecha su hermana Dolores. No sabemos la fecha exacta en que fué tomada. Creemos que antes de la guerra, porque Rosa y Dolores aún eran unas jovencitas solteras en casa de sus padres.

Continuará...

Junts en l'aspaialitat i l'atemporalitat

NOTICIA INTERESSANT
(Ni ha d'altres sobre properes il·legalitzacions, sobre els líos del PP ... sobre tot allò que avui no em ve de gust parlar)

Als 96 anys la Maria Amelia, de Muxía, ha guanyat el premi al millor blog en espanyol. Es diu "A mis 95 años / 95 years old blogger " De fet tant li fa el títol. Si es posa a google "blog abuela" surt el primer. Ahir, al seu blog, la Maria Aurelia deia coses com aquesta " Una vez un sacerdote me dijo "Ahora no hay mujeres de hogar." Y dije yo: "Claro, porque vieron que sus madres sufrieron tanto que ahora ellas quieren hacer lo que les da la gana. Ahora no les toman el pelo como nos lo tomaban antes ....
___________________________________________________________________

Són les quatre de la tarda, a casa del Ricard.
Dia 20 de gener de 2008 per aquells que es regeixen pel calendari gregorià.

Allà, a Cambodja, el Pep ja deu haver sopat i potser s'ha adormit. Potser està classificant els centenars de fotografies, els centenars de mirades cap a llars, que no són la del Ricard, però que són tan dignes com la del Ricard de ser viscudes, mirades, ensenyades, relatades. Cases, segur, fetes per les mans dels qui hi han de viure, fetes en sentiments. Aquestes són les "nostres" cases, una temàtica que continua sent central en aquest blog.

Aquest blog, en sí mateix, pot ser considerat "una casa", aespaial i atemporal. En algun moment, que és diferent per a cada un de nosaltres i en algun lloc, que té diversos noms, ens trobem per explicar-nos alguna cosa, o encara que sigui només per escoltar amb sons que sonen amb músiques diverses en funció de les diverses mirades.

Aquest blog, es pot definir de moltes maneres, però, en tot cas, no respon a cap de les definicions que trobaríem al ciberespai, perquè tampoc no som al ciberespai, ara ja sabem on som. Eh que sí Pepa? Som a casa de ..... Al llac de .... Al jardí de ....

Tinc la televisió oberta, molt fluixa, no l'escolto, sento, de sobte, de lluny, algú que diu – On som?- (Crec que és un anunci) Una altra persona li respon - Al lloc de les coses que mai no van existir – És bonic, però no és el nostre lloc. Aquí, el que diem, ni que sigui un relat inventat. Existeix, això sí, atemporalment i aespaialment (dues paraules que no són al diccionari però que les faig existir, perquè vull)

En algun moment, potser ara mateix si ara ho llegim, el Pep ens ha explicat un dia seu a Cambodja. Ho ha fet un parell d'entrades a sota, ho dic per si algú no se n'ha adonat. Això em fa replantejar l'estructura i donar-li la raó al Pep, els comentaris, encara que parlin d'entrades anteriors, es millor deixar-los a l'última, d'aquesta manera, cada dia, en moments diferents i llocs diferents, confluïm junts per parlar del que vulguem o escoltar el que vulguem amb els sons que vulguem.

Bé, la Susa dirà, ja hi tornem amb les filosofades ... Només vull dir que això que és un blog no és un blog i que serà mentre duri dura la nostra voluntat de ser-hi.

Primer fill

"Ho deixerem sense títol" ha sigut pare d'una nena. Li hem posat "Zanahoria"

Se la pot visitar i portar-li regalets, preneu el carrer de la dreta, el que és paral·lel a "Fotos Josep Girona" i "Fotos Magda"

Una altra noticia del dia és la condemna d'un any de presó per posar la bandera republicana a un edifici públic. Avui em sento més republicana.

De les pastanagues a les correas fins arribar al vol de la papallona

Si una papallona mou les ales a Cambodja .........

Pot provocar la caiguda de les teules de l'església d'Ohanes.

M'han convidat al teatre i me'n vaig volant .... tornaré

US ESTIMO

Dia 17 de gener - San Anton

Dia 17 de gener (San Anton)

Arrastion - boas tardes - buenas tardes - bon dia (o bona tarde)

Avui tenim un temps primaveral: 15 graus a casa del Ricard i sense vent, 16 a Ohanes, 14 a Vigo i a Donosti i 26 a Cambodja.

Avui no tenim gaires novetats, podria explicar misèries laborals, però no patiu, no ho faré, encara m'estimo aquest cadell de blog

No en sabem res del Pep, és possible que no tingui connexió. Sense el seu full de ruta sembla que falta alguna cosa.

No sabem encara que són las Correas i Los Chiscos de San Antón i la Pepa no ens ha parlat de pastanagues, només d'entrades.

Pepa: ¿Dices que haces preguntas fáciles? Si me preguntas sobre el sexo de los ángeles me lo pones más fácil. ¿Qué sé yo sobre entradas? Es la primera vez que me meto en un blog. Però a mi em sembla que no hi ha normes i, si n'hi ha, ens les saltem, com cal, com ha de fer la gent de la nostra "ètica". Escribe donde te plazca. Me encanta (supongo que puedo decir, nos encanta) encontrarte. Jo, per dir alguna cosa, crec que el més normal seria: si es vol fer un comentari molt concret en resposta a algú, es fa en aquella entrada i qualsevol altra cosa va al darrer dia, però també pot ser tot al contrari. Fins i tot, em sembla que ja ho vaig comentar, si algú vol parlar d'un tema concret i vol una entrada exclusiva per a aquell tema, doncs, em fa arribar el text per correu i li obro una entrada .... L'anarquia és ben bonica, i si la podem practicar, encara que sigui virtualment ...

Doncs, com anava dient, avui poca cosa, no sabem res de Cambodja, ni de correas, ni de pastanagues.

Pero seguimos cos exercicios de prolongación e enchido isto de cor. Graza.

Ah ... Pepa, sigue investigando con las posibilides del blog, me encanta como lo haces y como lo cuentas, quizá descubramos tesoros escondidos ....

Avui va de ........ cases (altres que no són només la del Ricard)

Són les set de la tarda a casa del Ricard, la temperatura exterior és de 12 graus i fa un vent que, en alguns moments, pot arriar als 100 Km/h. A dins, el vent ni es nota ja que les parets tenen un gruix de mig metre i les finestres de fusta tanquen hermèticament. La temperatura al costat de llard de foc, on el Ricard no para de llençar troncs de gran diàmetre, és de 23 graus.

L'apassionat relat del Pep sobre el general Nguyen Boi Giong i, especialment, les referències al seu petit habitacle, han arribat en el moment oportú. Ahir a la nit pensava en les cases que es fan per ser habitades i com en són de diferents en funció del perquè, per a què i per a qui s'han construït.

La casa del Ricard va ser la primera en arribar a aquest bloc, s'ho mereix, i serà sempre un referent.

Hi ha cases que es fan perquè s'han d'invertir uns diners. Altres, com la casa del Ricard,, es fan perquè un sentiment important impulsa a construir-les.

Hi ha cases que es fan per especular o per mostrar, cap enfora, un estatus determinat. Altres, com la casa del Ricard es fan per acollir persones estimades i, fins i tot, com és el cas de la casa del Ricard, per servir de document en el futur. Per fer història o, millor dit, per fer "una altra història"

Hi ha cases que es fan per a ningú, és a dir, la persona o persones que les habitin no tenen la més mínima importància, l'únic que compta és que paguin. Hi ha cases, com la casa del Ricard, que es fan pensant molt bé qui ha d'habitar-les, tant de manera permanent com en qualitat de visitant.
La casa del Ricard és immensa i, entre altres coses a remarcar, compta amb un habitació per a cada un dels seus quatre fills que és en si mateixa un petit apartament, amb estudi i bany amb banyera situada just a sota una finestra des d'on es veuen els camps d'avellaners o l'oliverar. La manera de decorar cada un d'aquests petits apartaments és obra exclusivament del que ha d'habitar-lo i en això l'amo de la casa no hi ha fet cap censura.

Torre Sans, com m'agrada explicar cada cop que l'ensenyem, és també, com la casa del Ricard, una obra d'art. Obra d'art per la seva bellesa, sí, però especialment perquè és una casa que té com a material bàsic per a la construcció l'amor. Una obra d'enorme amor d'un pare cap a una filla. D'enorme amor d'una filla que se la va estimar fins al final preservant-la d'interferències insubstancials imposades per les modes. Sort que no es van arrancar els mosaics del menjador per empaperar-lo com volia l'oncle Javier. Gràcies, avia Paquita, per el teu amor que impregna encara aquestes parets (i l'avia Paquita, des del retard de damunt la llar de foc, em somriu)

Podria continuar citant, per exemple la pastanaga de la Pepa (això només ho entén ella i no explicaré res més perquè espero que ho faci la interessada, val la pena). Però és que n'hi ha més. Moltes més cases amb història que cal sentir (d'oïda i de presencia) Vigo, Ohanes ... El marquesat de l'Urumea, Can Arnaus .... Ep, us adoneu que això és un repte? (Pepa, Alicia, Susa, Miren, Pep, Dolors) Quines històries es poden contar dels llocs on viviu! Jo en sé una mica de cada una d'elles i si cal, donat el cas, també puc inventar per donar-li més color, però no cal inventar, hi ha una realitat. La mostrem? Si m'envieu un correu amb la història de cada casa i una foto us obro una entrada, una pàgina per casa, sempre que hi hagi història, clar. Qui accepta el repte?

Tot això pensava aquesta nit. Pensava en les històries de les cases, que són històries de les persones que hi viuen. Pensava en les cases que m'han colpit quan les he vistes. I recordava aquelles cases on m'hi havia trobat especialment bé i que podrien entrar en un catàleg personal del que considero una obra d'art. Llocs amb sensibilitat per acollir i ser acollit. N'hi ha moltes, totes les que he citat abans, d'altres que, sent pisos de construcció despersonalitzada, qui els habita ha sigut capaç de convertit el seu interior en tot el contrari (penso especialment en dos, un a Terrassa i un altre a Tarragona) Podria citar la casa dels avis, al Maestrat ...

I, aquesta nit, mentre em deixava endur per les reflexion sobre habitacles, m'ha vingut la visió d'una de les cases més boniques hagudes i per haver. Un lloc on vaig trobar-hi una immensíssima pau. Un espai d'una bellesa indescriptible. Va ser a Vietnam, a les muntanyes, no recordo el nom del poble (segur que la Miren i el Pep sí). Era un habitacle de no més de 25 metres quadrats. Una casa de fusta aixecada damunt de quatre pilans també de fusta. Cap envà a l'interior, només unes obertures, sense vidres ni reixes, per on entrava la selva exterior i el só dels búfals. En una paret lateral unes màrfegues de colors magnífics, enrotllades, a punt per desfer-les a l'hora del descans. El menjar fet en una altra habitacle similar, una mica més petit, una cuina exterior, ens el portava una senyora d'una cinquantena d'anys que, amb la boca desdentegada, tenia un dels somriures més meravellosos que mai he vist. Ens el portava en una plata de ceràmica amb dibuixos que deixava a terra i, tots asseguts al voltant, compartíem els aliments del mateix plat.

Aquesta nit m'he adormit amb la visió d'aquella casa de les muntanyes vietnamites, en un poble del que no recordo el nom.

Avui, quan he tornat a casa, després de la feina, he obert el correu i m'he trobar amb la foto del petit habitacle del general Nguyen Boi Giong.

El Buda sense mà

Ens acaben d'enviar un regal.
És aquest buda.
Una figura realment estranya perquè li falta una mà i té taques al braços i a l'esquena.
No ens han dit d'on és.
Pep, si veus aquest buda per Vietnam ja ens en explicaràs alguna cosa.

Una mica de mal al peu, però continuem

Bon dia a tothom
Egun on guztioi
Bos dias a todo o mundo
Buenos días
좋은 아침 (Coreà, no he trobat el Vietnamita)


Són tres quarts de 10 a casa del Ricard i la temperatura és de 3 graus
Són tres quarts de 10 a Ohanes i la temperatura és de 11 graus
Són tres quarts de 10 a Vigo i la temperatura és de 11 graus
Són tres quarts de 10 a Donosti i la temperatura és de 6 graus
Són tres quarts de 10 a Terrassa i la temperatura és de 4 graus
Són tres quarts de 10 a Les Borges i la temperatura és de 2 graus (quin fred)
A Hanoi ja són les tres de la tarda.

El Pep ja deu haver fet moltes més fotos.
Potser encara plou.
A Hanoi la temperatura és força baixa, només 12 graus, (tàpat Pep, no se'ns refredis ara).
Hem conegut el seus amics (són al flickr) i ens ha arribat l'olor del "Lau".
Avui, abans de sortir carregat amb la càmera també ens ha deixat roses.

Per a mi s'ha acabat la bona vida. He disfrutat de dos dies extres de festa que em quedaven d'hores treballades de més el 2007. Ara comença de veritat el 2008 laboral i tinc molta feina acumulada. Avui que és l'últim dia hauré de fer el que no he fet els dies anterior, entre altres coses per culpa d'aquest regal de reis que em té una mica "connectada". Haig d'anar de rebaixes. Haig de buscar un lloc per plantar un bonics cactus que em van regalar el Joan i la Laia, tinc molta roba per planxar. Haig de comprar menjar,cuinar, fer alguna cosa a la casa .... Uf. Adéu, ja tornaré quan pugui .......

Ostres ..... Abans de penjar això descobreixo que el Pep ja ha tornat després de dinar amb el seu diari del dia d'avui, que per a mi comença (ja que estic de festa m'aixeco a les 9) i per a ell ja és hora de migdiada. Em sap greu això del peu, Pep, sort que sembla que estàs en bones mans, però cuidat molt, no facis el valent. I sembla que encara que sigui "connectat" a la vida d'allà al Vietnam, no pot deixar de parlar d'altres implicacions que ens afecten, i és que sí, tot ens afecta, A un grup important de ciutadans se'ls nega el dret de vot el "dret a escollir". Se'ns nega, massa vegades, d'una manera o d'una altra, escollir com volem viure... i com volem morir, perquè en això de l'eutanàsia, també, com en tantes altres coses, el més calen a l'aigüera.

I, Pep, no són parides, són les teves, són les nostres, és això el que m'agradaria que fes la gent que ve per aquí, i els amics que no hi venen tant, explicar, deixar anar les "seves parides" que són molt importants, com si estèssim junts prenent un cafè, compartir allò que ens afecta, entre gent que estimem, gent que tenim allò que m'agrada dir: una ètica comuna.

Jo de vegades també penso que els meus escrits són massa llargs (les meves parides) però em sento bé puguen deixar anar el pap lliurement. Ningú no ha de llegir-ho tot, que esculli, qui vingui, el que vol llegir i el que vol dir

DRET A ESCOLLIR

(Ja són dos quarts d'onze, porto una hora aquí i avui volia anar de presa, és que m'he quedat a mig escriure sense bateria i he hagut de tornar a començar. Joder, és dur, de vegades això de la connexió)

Connectar-se. O no

Des que he encetat aquest bloc tinc ganes de dir alguna cosa respecte al tema de la connexió - desconnexió. Ja vam mig parlar d'això amb motiu de les "desconnexions" del Pep amb les seves escapades a Vietnam.

Tinc a "favoritos" el bloc del Javier Ortiz i gairebé cada dia llegeixo el seu article que a més publica el diari "Público". Em sembla un persona d'una gran lucidesa i els seus comentaris em permeten "connectar-me" a la realitat exterior a través d'una mirada intel·ligent.
Avui ens alertava del programa del PSOE i acabava dient que el programa que els dirigents socialistes presenten a les eleccions és com el del PP, només que una mica menys brutal: una mica menys clerical, una mica menys hostil a "la perifèria", una mica menys lliurat al diktat de Washington. El que passa, diu l'Ortiz, que no es tracta de ser,una mica menys, sinó de ser una altra cosa.

No, no patiu, no estic convertint aquest bloc en un debat polític, no volia dir això. Només que, inevitablement, aviat tornaran les eleccions a "Espanya" i ens afecten a tots els que encara formem part d'aquest Estat. La cosa és gairebé bilateral entre Zapatero i el Rajoy, i prefereixo el Zapatero perquè és una mica menys .... però naturalment, no n'hi ha prou. No, no és això. És tracta de ser una altra cosa. I aquest ser o no ser una altra cosa m'afecta de manera directa i no m'hi puc desconnectar.

Aquest matí he parlat amb el Pablo i comentàvem el tema (per cert té l'ordinador espatllat i no ens pot llegir, quan li arreglin m'ha promès venir per aquí).Doncs el Pablo em deia que va veure un dia aquest bloc (abans que el seu aparell es poses malalt, l'ordinador, vull dir, clar) Quants parèntesis, no acabaré mai. Sintetitza, Magda, molt bé torne-m'hi.

El Pablo deia que havia vist el comentari del Pep sobre l'Igor Portu i que li semblava que s'excusava per fer-lo. Li volia contestar dient que el que ell feia era un comentari dels seus sentiment, que aquests sentiment formaven part de la vida, que havien d'existir, que no podem ser aliens al que passa al món. El que passa, allà fora ens afecta, ens colpeix, ens fa bé o ens fa mal, i és important saber-ho i, sabent-ho, compartir-ho. sempre que es pugui, amb aquelles persones que tenen una ètica comuna. Es podia, i calia, fer comentaris com el del Pep sobre la tortura. Tot això, em sembla que és el que el Pablo volia dir, però se li va posar malalt l'aparell (l'ordinador) i no va poder fer-ho. Per això ho faig jo per ell i, en tot cas, quan vingui, ja em corregirà.

Ep, de veres, no vull fer un forum polític, vull parlar, ho deia al començament i m'hi mantinc, de la connexió - desconnexió.

I és que quan jo escric aquest blog, quan l'Enric es possa dins una bona literatura i ni em sent si li dic que es hora de sopar, quan el Pep engull mirades sinceres al Vietnam, quan el Pablo es fica dins d'una de les seves creacions i no recorda l'hora que hem quedat ... no estem desconnectats, perquè no som un aparell que es desendolla i se li esborra tota la informació i totes les seves funcions. No, no som robots que desconnectem amb un botó. Som humans que necessitem "connectar-nos" a nosaltres mateixos a allò que ens omple i ens fa viure.

No podem plantar-nos davant el senyor Zapatero per dir-li que no és això, no és això (la paraula companys l'elimino perquè no em surt aplicar-la en el context). No podem, moltes vegades, dir als nostres caps o companys de feina, als cobradors d'impostos, als agents del trànsit, que tanta norma ens idiotitza. Hem de fugir, de tant en tant, de la hipocresia i hem de "connectar-nos" a la nostra veritat, La Dolors, quan viatja, no s'escapa de res, va a recollir i troba. No desconnecta quan plasma el que ha trobat en els seus magnífics àlbums de fotos a través dels quals ens mostra i es mostra. És precisament constrint aquests àlbums quan està més connectada. La Pepa no "fuig" de cap obligació quan es "connecta" per gaudir, posem per cas, d'una bona conversa amb el Ferran.

Que no ens enganyin, un cop més, amb les paraules. No som màquines construïdes per produir o consumir. No som màquines que acumulen informació sense analitzar-la i procesar-la d'acord amb uns sentiment i amb una ètica determinada (la que tingui cada un). No poden desconnectar-nos. Quan sortim del món fet a imatge i semblança dels factics no estem desconnectant, ens estem connectant a la vida. VIVIM. I aquesta vida que generem empeny, com el vol de la papallona, les vides dels altres.

Cal que deixem lliure el potencial de nosaltres mateixos que tots tenim. No hem de ser infidels, no ens hem de ser infidels. Hem de connectar-nos, i molt, al que de veritat som i deixar-nos portar, sense mandra, pel que sentim, per la nostra veritat.

Però és ben cert que els Zapateros i el Portus, els Sarkozys, els Bushs .. hi són, les seves obres, i les obres d'altres menys mediatics, han entrat, ho volguem o no, a formar part de nosaltres i no ens en podem desentendre. Connectem-nos-hi doncs quan calgui, i si el sentir-los ens fa mal, diguem-ho, compartim-ho, extenguem-ho, lluitem-hi, cadascun a la seva manera i amb les seves armes. Escoltem i respectem, també, les lluites dels altres. Compartim ètiques i veritats, enriquim-nos del que és diferent. Però que no ens enganyin amb el llenguatge, quan ens endinsem en nosaltres mateixos i foratgitem Zapateros, obligacions, normes o feina no desconnectem de res. Estem connectant amb la vida.

Som a Hanoi

Avui plou a Galicia, a les Borges i a Hanoi.


I és que som a tot arreu. Portem un dia al Vietnam i el primer que hem fet en aixecar-nos és anar cap a Hoan Kiem llac. No ho sentiu així? No noteu la seva màgia? Recordo de quan hi era el somriure d'un nen jugant a espases de fusta amb el seu pare. Recordo les mirades perdudes de la gent, llac enllà, deixant passar l'estona ... relaxats. Sí, Hoan Kiem té una màgia especial. És per això que el vaig penjar al menjador de casa. Avui al Flickr he trobat una foto quasi idèntica, el mateix racó. Igual de preciosa, les fulles són més clares i menys verdes. Éstà feta en una altra època de l'any, plou i fins i tot fa una mica de fred. Hi ha poca gent visitant les paradetes dels carrers propers al llac. Però les paradetes hi són, amb tots els seus colors. Senzillesa de productes. Riquesa de productes comparant-los amb les galeries clonades de les nostres ciutats. Quins colors! Cada una d'aquestes paradetes és una obra d'art. Heu vist els colors d'aquests vestits penjats ?... I és que, d'alguna manera, tots, avui, hem estat passejant per Hanoi. Ara segurament estem sopant amb amics, o a punt de fer-ho. Una abraçada per a ells.


Ah .... la rosa l'ha tallada el Pep en un jardí de Hanoi i l'ha portada cap aquí. Per a nosaltres.

No deixeu de visitar la seva pàgina de flicrk, recordeu que tenim l'enllaç posat aquí (on diu fotos Josep Girona) Quina activiat aquest home! I això que diu que no té gaire sol per fotos, si n'arriba a tenir ... seguirem guaitant, segur que encara ens esperen moltes imatges magnífiques.

El dia 6 butifarres a Vilallonga. Una setmana després porquet a les Borges

Bona nit. Són les 11 a les Borges del Camp, i a Vilallonga del Camp, i a Terrassa, i a Ohanes, i a Vigo i a Donosti. Però no són les 11 a Hanoi on el nostre amic Pep deu dormir encara plàcidament. Heu vist quines fotos de Bangkok? Al·lucinants!


Obro una nova entrada, com sempre per a qui vulgui fer els seus comentaris, per exemple la Pepa o la Dolors que ja en saben. Iupi. Ja en sabem. Sé que hi ha gent: la Susa, la Pepa, la Dolors, que generalment no escriuen i que ni tant sols sabien el que era un blog. Sé que per a l'Alícia, tot i la seva gran capacitat per a les llengües, li ha de ser un esforç llegir en català. Però la Susa, la Pepa, la Dolors i l'Alícia han vingut, han llegit i han arribar a fer algun comentari, ni que sigui dir hola. Sento que ho fan per amistat i em posa contenta. Obro els braços i us trobo. M'agrada. Convencerem a la Miren perquè digui alguna cosa? Amb un “maitia” en tindria prou. Convencerem al Pablo i la Cèlia? Ja seria l'hòstia!


Bé doncs són les 11 a les Borges del Camp i hem tingut un dia molt agradable compartint un porquet i moltes coses més amb la família. Allà fora el món continua i llegir el diari vol dir, inevitablement, posar-nos de mala llet, moltes vegades sense haver-lo de llegir. Però a Hanoi, a Tarragona, a Terrassa, A Vilallonga del Camp, a Vigo, a les Borges del Camp, a Donosti, a Ohanes .... molt aviat a Mèxic ... hi ha coses, gent, que ens donen motius per tenir ganes de viure, sentir, actuar ....


Fins demà

Situem la casa del Ricard

Vilallonga de Camp. Poble - camí. Estratègicament situat a la via romana que portava a Tarraco els productes de les muntanyes de Prades, no només aliments, també pedres. Pedres per construir edificis que durarien segles. Aturada necessària per reprendre energies.
Els primers documents escrits que s'han trobat situen l'inici de la vila a l'any al 1174. No hi ha restes arquitectònics anteriors. Tant li fa. Més de mil anys abans de qualsevol data de la història oficial ja hi havia éssers humans plens d'il·lusions i d'esperances. I també n'hi havia més de mil anys abans de qualsevol data no història situada en el temps més de mil anys abans de la primera data que ens serveixen els llibres que inventen, en part, i imposen, del tot, les histories oficials
Més de mil anys abans de la data què, segons els documents oficials, es constituïa com a poble Vilallonga del Camp. Quan, diuen alguns, la nostra era començava. Les ancestrals tradicions i formes de viure dels ibers acabaven. La Cossetània era farcida de romans. Havien imposat una llengua estrangera, i una altra manera de viure. Les generacions futures, una a una, fins arribar al segle XXI, quedarien enlluernades per les magnificents construccions dels invasors. Tarraco creixia i s'immortalitzava, les senzilles llars iberes quedaven soterrades. Substituït l'alfabet perquè mai més ningú no el pogués entendre. La nostra era començava. Els nostres calendaris encetaven els dies primers. Abans una foscor de milers i milers d'anys, de milers i milers d'il·lusions i d'esperances, soterrades.
A Vilallonga del Camp, poble – camí, estratègicament situat a la via romana que portava a Tarraco els productes de les muntanyes de Prades, encara que això la història ho ignori, hi va fer cap, amb la seva família, un home anomenat Ricard. Segur que en altres indrets, en situacions similars, s'hi han assentat altres persones, podia ser dones o homes, es podien dir Antònia i Mohammed, podien ser a Vietnam o a Catalunya. L'essencial és que per damunt de les invasions i imposicions de la globalització, encara queden éssers disposats a fer el possible per immortalitzar la seva historia.
Aquesta es la petita i gran historia del Ricard, home nascut i forjat a Prades com ell es defineix. Implantat a Vilallonga del Camp. Un home de la terra, de la seva terra, de la nostra terra. Que ha crescut i viscut amb, de i per la terra.
El Ricard tenia (té) terres a Vilallonga, i també a Prades. A Vilallonga, uns camps d'olivers i d'avellaners, res de l'altre món, prou i de sobra per abastir-se ell i la família. I era just al mig del olivers on havien quedat soterrades aquelles il·lusions i altres esperances dels seus ancestres de feia més de dos mil anys. Aquells que carretejaven les pedres de les muntanyes de Prades a la nova Tarraco. Els historiadors això no ho saben, però el Ricard sí. I llavors, als inicis dels 90, el Ricard va decidir que havia de ser allí on construiria la casa. Una casa amb pedres de Prades, carretejades per ell mateix, tallades per ell mateix. Una construcció prou solida com per durar milers d'anys. Un edifici que, quan no quedin vestigis de la nostra cultura, la cultura imbricada en la terra, en la nostra terra, pogués mostrar que al segle XXI, aquí, encara no tot estava globalitzat. Va convocar arquitectes i els va mostrar els projectes, els va explicar com havia de ser la solidesa dels fonaments. Un darrera altre li van repetir la mateixa frase -Estàs boig. - Ton pare està boig – li deien els arquitectes a un fill, i després a l'altre- Li heu de treure del cap.
I el Ricard va retirar amb cura els olivers i els va trasplantar en un altre indret. Va començar a foradar la terra, metres i metres cap avall, clots de quasi un metre d'ample, farcits de ciment armat. Va recollir fotografies, diaris, poemes, tradicionaris catalans, va escriure cartes i les va datar, va fer dibuixos i els va signar. Va separar amb cura els documents i els va guardar en tubs precintats acuradament. Va enfonsar els tubs en el ciment i va començar a aixecar les parets de pedra vermella. Així durant 10 anys. Estava boig, segurament.

(Hi ha més fotos de la casa del Ricard a Flickr)

MARXEM CAP AL VIETNAM

El Pep ens deixa aquesta foto i ens diu:

- Així seguiriem més ben conectats!!! jajajajja. Aquest són uns dels meus amics! (Viatge Juliol de any passat)

Vilallonga del Camp

A la casa del Ricard no hi ha cap siurell entre els milers d'objectes escampats arreu sense ordre ni concert, sense cap estètica imposada. El valor d'aquest objectes no és econòmic. És un valor que creix al llarg dels anys a mesura que acumulen les històries d'aquells que els remenen i els fan seus. D'aquells que amb les mans, els ulls, la boca o l'oïda, conversen amb ells.

A casa del Ricard no hi ha sobrassada. Hi ha llonganisses (altrament dit botifarres), moltes, fetes amb cura després de matar el porc. No hi ha ensaïmades, hi ha pans de quatre quilos, fets en forn de llenya, que duren dies sense assecar-se. No hi ha ginebra, hi ha mistela envellida en bótes de roure . No hi ha garrofes, hi ha sacs i sacs plens d'avellanes plegades (altres diríem collides) a pocs metres de la casa. Hi ha, sobretot, i és potser el més deliciós, patates, que es fan al caliu i es mengen calentes, ben banyades amb oli premsat al soterrani.

Perquè de les moltes coses que té el Ricard a casa seva, potser el que ofereix amb més delicadesa són les exquisides patates de ..... ........ ................................ ............................. .......

P R A D E S

Bona nit ....
Sabeu? Avui tampoc no parlaré de la casa del Ricard .....
Què deu ser la casa del Ricard?
Quins misteris amaga?
No us pica la curiositat?

Avui he arribat tard. M'ha tocat una reunió en què no contava i han tocat les set quan encara era a la feina. Buf. Estic cansada. Però demà tindré més temps i .... potser parlaré de la casa del Ricard.

Vinc aquí, especialment, per deixar una entrada nova de manera que si algú, si pot ser algú més que el Pep, vol posar algun comentari no li calgui fer-ho en dates massa endarrerides.
És una mica emprenyador que només jo pugui fer entrades, això dels blogs està bé, però m'agradaven més els grups, eren més comunitaris ... Sí, els blogs permeten fer arribar tot allò que un (una) vol dir a tothom qui ho vulgui llegir, està bé, millor que la llibreta a la tauleta de nit que es queda en la intimitat del que escriu. Tothom ho pot veure, sí, però en definitiva el que escriu de veritat, el que mostra la pantalla primera, només és un, és el bloc de ... d'una sola persona, és individual. Definitivament, m'agradaven més els grups, però s'han imposat els blocs, s'ha imposat, crec, l'individualisme.

Sisplau, si veniu a mirar, encara que no escriviu ... sisplau, no deixeu de llegir els comentaris, també els fets en dies anteriors, perquè allà hi ha bona salsa.

Bé, jo també tinc feina a casa, ningú no diu “dejalo ya y ven a ayudarme” però em cal fer cosetes.
Demà, potser, parlaré de la casa del Ricard.

Pepppp. Les croquetes!!!!!!!

Si demà tornes, encara que estiguis a punt de marxa, llegiràs alguna cosa sobre ...... Potser sobre la casa del Ricard ... (o no)

Caos

Avui millor, passat el mal d'estómac i la són d'ahir.

Encara amb el gust del llom que m'ha preparat l'Enric per dinar i amb la tassa de cafè al costat de l'ordinador vinc cap aquí per dir alguna cosa, potser per parlar de la casa del Ricard ...
Deixo passar l'estona sense adonar-me'n. Tinc molts correus nous i els reviso. Se m'ha girat feina tot un plegat: Possibilitats d'un nou grup per fer caminades per les nostres i boniques contrades. Haig de respondre als amics, han estat molt amables convidant-nos i enviant-nos el calendari. El Pep em comenta no sé què d'un nou lloc per editar blogs (o blocs). M'arrossega la seva crida a una pàgina desconeguda i de sobte em trobo relliscant per espais estranys que em parlen ara en anglès, ara en castellà, ara en català. Penso en la Pepa, que va ser la primera que va respondre la meva crida per trobar-nos en algun lloc, estirant els braços virtuals per sentir-nos, com remarcava l'Enric. El primer i bonic missatge de la Pepa que vaig copiar i enganxar perquè només em va arribar per correu, encara no sé on es va perdre ni perquè no va quedar instal·lat en el windows-live, aquell espai al qual el Pep no pot accedir. Penso en la Pepa dient, no sé a quin lloc d'Internet m'has portat ... Jo tampoc no sé gaire on navego, escric en pàgines que en res s'assemblen als blocs d'espirals, ben pautats amb ratlles o cuadrets, on escrivia les redaccions del cole. Han passat els anys molt de pressa, tant ... Què fàcil deu ser per als joves entendre aquest garbuix de dibuixos i enllaços, què difícil és per a mi .. .Com han passat els anys! Però necessito ser aquí, dins el garbuix, per trobar-vos, i mira que és difícil de vegades. Sereu al correu? Sereu al messinger? Sereu al espai windows Live? Sereu al blog? O al bloc? Però us trobo. Avui ha aparegut la Dolors, m'ha encantat, perquè sé que li costa. Era al windows Live. Sort que hi he anat perquè representava que allò ja ho havíem deixat, tot i que encara no estava quasi ni posat en marxa. Avui ha aparegut també la nostra meiga, directament des de Galícia, amb la seva escombra voladora, dient, i demostrant, que és capaç d'entendre'ns, parlem la llengua que parlem. Sí, som capaços, podem entendre'ns perquè o volem, perquè som nosaltres, i malgrat els anys, continuem, adaptant-nos, si cal a les noves tecnologies que ens fa ballar el cap, a les llengües, al que faci falta. SOM. Ètiques comunes. SOM. Dins del caos, en el caos, ens trobem. Estic contenta, molt contenta.

Però, mentre, s'ha fet tard. Haig de fer altres coses que ser davant l'ordinador. Haig de fer altres coses ... I encara no he parlat de la casa del Ricard. Però ho faré, potser més tard ... Potser demà. Potser aquí o en un altre espai, o en un altre blog (o bloc). Continuaré, continuarem. Senyor, com a passat el temps .. haig d'anar a comprar. Com a passat el temps.... ens fem grans. Però encara podem fer tantes coses...

Res no es mesquí ni cap hora es isarda...

Nit de Reis

Avui ens ha arribat un bonic missatge del Pep. Jo no he posat res. Potser demà. Gràcies Pep i per a tots la màgia d'aqueta nit

Inici

Quatre de gener de 2008. Les Borges del Camp.

Asseguda al costat de la llar de foc de Torre Sans, escoltant els sons dels ocells que encara queden en el jardí i amb un quadre verd natural darrera la finestra, just al davant del sofà on estic asseguda mentre teclejo un portàtil nou, regal de Reis de l'home que estimo i amb qui comparteixo la vida des de fa cinc anys i mig.

Vuit anys, ja, de segle XXI. Quan de temps ha passat d'aquell “2001 Odissea a l'Espai” que vaig veure per primera vegada al cine club del Regina! Llavors ni podia imaginar-me què seria de la meva vida al 2008. Llavors, si m'hagués pogut veure aquí i ara, hagués firmat. Avui continuo firmant.

Hi ha moments que desespero, moments en què tot sembla massa buit, massa pobre. Ideals de joventut que no se sap on han anat a parar. Aquells setanta plens de confiança en un futur diferent, un món millor .... Aquells grups de persones unides en una mateixa lluita, compartint, sentint, vivint ... De vegades encara busco aquesta vida, i em sembla que no la trobo. Estiro els braços per palpar companys, idees, ètiques comunes ...

Els esdeveniments socials. La realitat de les noticies. Les lleis, els controls, les mentides dels que manen. Em sento encara rebel, com quan era adolescent i decidia que no, que no era això companys, pares, no és això... que no és això. I no sé que fer-ne d'aquests sentiments.

Escriu, em diu l'Enric, i jo li contesto: Però a qui? Com? Per a què?

Sóc al sofà blanc de casa, la casa que comparteixo amb l'home que estimo. Tinc a les mans una eina que m'ha regalat insinuant que podia escriure, que podia deixar anar tot allò que masses vegades se'm queda al pap i que, fins i tot, podia compartir-ho

Sóc a la sala de Torre Sans, vora el foc i sentin el cant dels ocells que encara queden, entra una llum preciosa per la finestra. Hi ha pau. Si el segle passat, si durant aquells setanta que enyoro, hagués vist, com en una pel·lícula, aquesta situació, hagués firmat. I encara firmo, més que mai. Soc afortunada de ser aquí de compartir la meva vida amb l'Enric i de poder escriure tot això.

D'altra banda no estic sola, tinc, a més del meu company, molta gent que estimo, amb qui puc compartir il·lusions, i també una ètica de vida similar.

Sí, soc afortunada i tinc ganes de dir-m'ho i de dir-ho.