Situem la casa del Ricard

Vilallonga de Camp. Poble - camí. Estratègicament situat a la via romana que portava a Tarraco els productes de les muntanyes de Prades, no només aliments, també pedres. Pedres per construir edificis que durarien segles. Aturada necessària per reprendre energies.
Els primers documents escrits que s'han trobat situen l'inici de la vila a l'any al 1174. No hi ha restes arquitectònics anteriors. Tant li fa. Més de mil anys abans de qualsevol data de la història oficial ja hi havia éssers humans plens d'il·lusions i d'esperances. I també n'hi havia més de mil anys abans de qualsevol data no història situada en el temps més de mil anys abans de la primera data que ens serveixen els llibres que inventen, en part, i imposen, del tot, les histories oficials
Més de mil anys abans de la data què, segons els documents oficials, es constituïa com a poble Vilallonga del Camp. Quan, diuen alguns, la nostra era començava. Les ancestrals tradicions i formes de viure dels ibers acabaven. La Cossetània era farcida de romans. Havien imposat una llengua estrangera, i una altra manera de viure. Les generacions futures, una a una, fins arribar al segle XXI, quedarien enlluernades per les magnificents construccions dels invasors. Tarraco creixia i s'immortalitzava, les senzilles llars iberes quedaven soterrades. Substituït l'alfabet perquè mai més ningú no el pogués entendre. La nostra era començava. Els nostres calendaris encetaven els dies primers. Abans una foscor de milers i milers d'anys, de milers i milers d'il·lusions i d'esperances, soterrades.
A Vilallonga del Camp, poble – camí, estratègicament situat a la via romana que portava a Tarraco els productes de les muntanyes de Prades, encara que això la història ho ignori, hi va fer cap, amb la seva família, un home anomenat Ricard. Segur que en altres indrets, en situacions similars, s'hi han assentat altres persones, podia ser dones o homes, es podien dir Antònia i Mohammed, podien ser a Vietnam o a Catalunya. L'essencial és que per damunt de les invasions i imposicions de la globalització, encara queden éssers disposats a fer el possible per immortalitzar la seva historia.
Aquesta es la petita i gran historia del Ricard, home nascut i forjat a Prades com ell es defineix. Implantat a Vilallonga del Camp. Un home de la terra, de la seva terra, de la nostra terra. Que ha crescut i viscut amb, de i per la terra.
El Ricard tenia (té) terres a Vilallonga, i també a Prades. A Vilallonga, uns camps d'olivers i d'avellaners, res de l'altre món, prou i de sobra per abastir-se ell i la família. I era just al mig del olivers on havien quedat soterrades aquelles il·lusions i altres esperances dels seus ancestres de feia més de dos mil anys. Aquells que carretejaven les pedres de les muntanyes de Prades a la nova Tarraco. Els historiadors això no ho saben, però el Ricard sí. I llavors, als inicis dels 90, el Ricard va decidir que havia de ser allí on construiria la casa. Una casa amb pedres de Prades, carretejades per ell mateix, tallades per ell mateix. Una construcció prou solida com per durar milers d'anys. Un edifici que, quan no quedin vestigis de la nostra cultura, la cultura imbricada en la terra, en la nostra terra, pogués mostrar que al segle XXI, aquí, encara no tot estava globalitzat. Va convocar arquitectes i els va mostrar els projectes, els va explicar com havia de ser la solidesa dels fonaments. Un darrera altre li van repetir la mateixa frase -Estàs boig. - Ton pare està boig – li deien els arquitectes a un fill, i després a l'altre- Li heu de treure del cap.
I el Ricard va retirar amb cura els olivers i els va trasplantar en un altre indret. Va començar a foradar la terra, metres i metres cap avall, clots de quasi un metre d'ample, farcits de ciment armat. Va recollir fotografies, diaris, poemes, tradicionaris catalans, va escriure cartes i les va datar, va fer dibuixos i els va signar. Va separar amb cura els documents i els va guardar en tubs precintats acuradament. Va enfonsar els tubs en el ciment i va començar a aixecar les parets de pedra vermella. Així durant 10 anys. Estava boig, segurament.

(Hi ha més fotos de la casa del Ricard a Flickr)