NOTICIA INTERESSANT
(Ni ha d'altres sobre properes il·legalitzacions, sobre els líos del PP ... sobre tot allò que avui no em ve de gust parlar)
Als 96 anys la Maria Amelia, de Muxía, ha guanyat el premi al millor blog en espanyol. Es diu "A mis 95 años / 95 years old blogger " De fet tant li fa el títol. Si es posa a google "blog abuela" surt el primer. Ahir, al seu blog, la Maria Aurelia deia coses com aquesta " Una vez un sacerdote me dijo "Ahora no hay mujeres de hogar." Y dije yo: "Claro, porque vieron que sus madres sufrieron tanto que ahora ellas quieren hacer lo que les da la gana. Ahora no les toman el pelo como nos lo tomaban antes ....
___________________________________________________________________
Són les quatre de la tarda, a casa del Ricard.
Dia 20 de gener de 2008 per aquells que es regeixen pel calendari gregorià.
Allà, a Cambodja, el Pep ja deu haver sopat i potser s'ha adormit. Potser està classificant els centenars de fotografies, els centenars de mirades cap a llars, que no són la del Ricard, però que són tan dignes com la del Ricard de ser viscudes, mirades, ensenyades, relatades. Cases, segur, fetes per les mans dels qui hi han de viure, fetes en sentiments. Aquestes són les "nostres" cases, una temàtica que continua sent central en aquest blog.
Aquest blog, en sí mateix, pot ser considerat "una casa", aespaial i atemporal. En algun moment, que és diferent per a cada un de nosaltres i en algun lloc, que té diversos noms, ens trobem per explicar-nos alguna cosa, o encara que sigui només per escoltar amb sons que sonen amb músiques diverses en funció de les diverses mirades.
Aquest blog, es pot definir de moltes maneres, però, en tot cas, no respon a cap de les definicions que trobaríem al ciberespai, perquè tampoc no som al ciberespai, ara ja sabem on som. Eh que sí Pepa? Som a casa de ..... Al llac de .... Al jardí de ....
Tinc la televisió oberta, molt fluixa, no l'escolto, sento, de sobte, de lluny, algú que diu – On som?- (Crec que és un anunci) Una altra persona li respon - Al lloc de les coses que mai no van existir – És bonic, però no és el nostre lloc. Aquí, el que diem, ni que sigui un relat inventat. Existeix, això sí, atemporalment i aespaialment (dues paraules que no són al diccionari però que les faig existir, perquè vull)
En algun moment, potser ara mateix si ara ho llegim, el Pep ens ha explicat un dia seu a Cambodja. Ho ha fet un parell d'entrades a sota, ho dic per si algú no se n'ha adonat. Això em fa replantejar l'estructura i donar-li la raó al Pep, els comentaris, encara que parlin d'entrades anteriors, es millor deixar-los a l'última, d'aquesta manera, cada dia, en moments diferents i llocs diferents, confluïm junts per parlar del que vulguem o escoltar el que vulguem amb els sons que vulguem.
Bé, la Susa dirà, ja hi tornem amb les filosofades ... Només vull dir que això que és un blog no és un blog i que serà mentre duri dura la nostra voluntat de ser-hi.
4 comentaris:
Acabo de enviarte la primera entrega de la historia de una casa para compartir con los habitantes de esta "casa nuestra"
Cuando puedes la cuelgas, querida republicana...
he visto un poco del blog de la abuela. Me ha animado mucho pensar que cuando yo cumpla los 95 sabré algo más que ella, si ya ahora he entredo en dos. Claro que habrá infinidad de cosas nuevas para entonces.
Eso, de todas formas, no me ha impedido también estar con vosotros. Tenemos de nuevo a Pep y más fotos ¡que bién! . Se que está a punto de publicarse otra historia de casas, la de Meiga, la historia, que creo que no la casa. ¡Que guai!
Y NO SE COMO HACER SALIR EL SEGUNDO CAPITULO DE LA ZANAHORIA EN EL PORTAL ESPECÍFICO!!!!. MAGDA ¡LO SIENTO! ¿es que no lo tengo que hacer como si fuera un comentario?.
Bueno lo probaré de nuevo mañana.
Susa no se qué son las ....todas esas cosas, que ahora no me acuerdo como se llaman.
BESOS A TODOS, BUENAS NOCHES
No hi ha moltes coses que explicar aquets dos dies a Phnom Penh. Relax, i dinars i sopars amb els amics: Samnang, Scott, Danielle, Vatey , Tuch etc.
Fa uns dies preciosos, 28 graus que conviden a passejar a primera hora del matí i última de la tarda, al migdía, la migdiada!. Pero ahir al vespre va ser especial.
La meva amiga Vatey, amb la que vaig anar a provincies, treballa en el massatge de l'hotel. Ahir em va detmanar que quan acabesin la feina (treballa de 12 pm a 12 am, sortís amb ella i les seves amigues a pendre una copa i a ballar!!!. (Volia que les seves amigues em conexeisin). Així doncs, a les 10 més o menys m'en vaig anar a dormir i a les 12 de la nit em varen despertar per anar a ballar i ja em veus a mí en un tuk-tuk amb 5 massagistes cap una boite com les que teniem allá ara fará 30 anys, amb sofás, una petita pista de música, una taula de billar (aquí no falta enlloc) i la música, també, de fa 30 anys.Ens van donar per veure una especie de suc de fruites de color blau!, amb una mica d'alcohol i un platet de cacahets. Patates fregides i catchup(molt americá). Diu la Vatey que aixó ho fant un cop al mes, quan cobren i els hi agrada ballar i riure.
Elles, les massagistes que treballant al hotel no tenen un gran salari, pero es un dels bons aquí, sobretot per les propines. Hom paga uns 20$ per massatge (car) perque l'hotel es car, i a elles, els donen per cada massatge que fan, 2$, els altres 18 són per la "companyia". Cullons, quina cara aquesta companyía! Al día poden fer entre 3 o 5 massatges, així que a final de més poden cobrar, treballant com a negres, doncs el massatge es dur, uns 200 o 250$ al mes. (Unes 24.000 ptas.) i aixó es un bon sou aquí.
Vaig jogar unes partides al billar, fins a quarts de dues i cap a dormir altre cop. Elles contentes de conèixier l'amic europeu de la Vatey i jo també. (No em faltarán els bons massatges) jejejeje.
Avui al migdia em anat a dinar i em trovat la Danielle. Un altre día ja os explicaré la seva história.
Fins demà.
Vaig aprendre molt
Publica un comentari a l'entrada