diumenge, 27 de gener del 2008

Persones, animals i coses .

Publicat per l'Enric

Els Reis li van portar un ordinador portàtil a la Magda. La meva intenció era que seguís escrivint una novel·la que va començar fa uns anys i de la que n’havia recuperat uns capítols. De fet, al començament li deia: “Magda, en saps, pots seguir la novel·la que vas començar”. però ella ni cas. Fins que en algun moment va sorgir la idea del bloc.“Ho deixarem sense títol...” és això, el que li ha sortit i que s’ha convertit en una eina de comunicació excel·lent. Ara sabem coses de la casa del Ricard i d’altres cases que apareixen. Sabem de viatges i veiem i sentim vivències i fotos quasi al mateix moment en que es produeixen. Anem de l’extrem Orient a Amèrica, i a Galícia, i a Terrassa i a Oanes, i a...Gràcies Magda per aquesta eina, (tot i que saps que gràcies no es pot dir...)Però jo vull parlar de persones, animals i coses.

Des de fa uns dies ve a casa a ajudar-nos a recollir fulles el señor Santiago...

El senyor Santiago va arribar d’Extremadura ara fa 50 anys. Era pagès, i ara ajuda a esporgar olivers i a netejar jardins. I cuida el seu net. La filla del señor Santiago va fer de cangur als meus fills ja fa ays. Al señor Santiago això li fa gràcia. El señor Santiago no parla gaire. De vegades murmura: “Qué sucio está este jardín...” i segueix recollint fulles amb el rasclet.

Ahir vaig decidir despedir-me d’una grip que m’ha tingut gairebé una setmana sense ganes de fer res. I vaig fer el que abans se’n deia “una passejada higiènica”. Vaig anar fins a Riudoms pel camí vell, un camí estret, ara encimentat, que passa entre camps d’avellaners i conreus. De tant en tant trobes una casa més o menys senyorial, amb gossos cridaners i potser el propietari o algun convidat tafaner que guaita des d’una finestra. I també vells pagesos que fan alguna mena de feina. Vaig veure un pagès, potser d’uns 80 anys, amb les cames ja torçades i les mans agarrotades per l’artrosi acariciant les branques d’un ametller florit disfrutant de la bellesa de l’instant... Més lluny, unes aloses volaven. Feia temps que no veia aloses. Van en grups no gaire nombrosos i alegren el dia amb els seus cants. Més amunt una àguila planejava buscant el seu aliment. Una puput passa el camí. La merla guaita entre les bardisses, el gaig mostra les plomes vermelles de la cua.





Va ser una reconciliació amb la natura, amb el camp, tot i que la pressió humana és imparable. Allà cases adossades amb jardins artificials al davant. Més lluny, un mas convertit en deixalleria de ferros....

Coses, animals i persones que són amb naltros ....

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Gracies Enric pel teu passeig! Imagino l'avi acariciant l'atmetller i aquets ocellets donan-te la benvinguda!. Excelent!. Encara quedan alguns petits espaïs per respirar, encara! I aquets, el nostre blog de la nostra Magda, n'és un de més. Un cop d'aire fresc, que ens acaricia cada día com l'atmetller.

meiga ha dit...

Hola a tod@s en esta tarde de sol.
Aquí no tememos alondras ni almendros. Pero a cambio os regalo la imagen de Anxo podando la viña de los kiwis mientras algún mirlo viene y va buscando entre las ramas y las hierbas, ajenos todos por un momento a lo que pueda ser eso de la "presión humana".

El pasado viernes hubo una reunión informativa más sobre la problemática del APR-15, ese nombre tan feo que en la Concejalía de Urbanismo le han puesto a esta zona que otros conoceis como camiño da Balbarda. El futuro se ve incierto. Quizás unas palas excavadoras que no entienden de simbolos ni historias vengan y arrasen todo esto algún día, pero dicen que quizás no sea antes del 2015.
Espero que de aquí a entonces aún nos hayamos tomado unas cuantas ensaladas de la huerta a la sombra de la parra. Y hasta ese momento aquí estarán en su sitio la silla y la hamaca de cada uno de vosotros.Como si fuesemos los guerreros de una irreductible aldea gala plantando cara a tanto loco romano que anda suelto por este mundo.

Anònim ha dit...

Enric!!! Qué gusto verte por aquí!!!.
y que agradable y refrescante paseo hemos compartido. Gracias por este regalo. Que bonita despedida a ese resfriado. ¿y Magda no lo ha despedido aún?.
Meiga ya sabes: las mejores ensaladas de la huerta a la sombra de la parra son las que quedan por tomar. Disfruta degustando cada una de ellas a tope.