Avui va de ........ cases (altres que no són només la del Ricard)

Són les set de la tarda a casa del Ricard, la temperatura exterior és de 12 graus i fa un vent que, en alguns moments, pot arriar als 100 Km/h. A dins, el vent ni es nota ja que les parets tenen un gruix de mig metre i les finestres de fusta tanquen hermèticament. La temperatura al costat de llard de foc, on el Ricard no para de llençar troncs de gran diàmetre, és de 23 graus.

L'apassionat relat del Pep sobre el general Nguyen Boi Giong i, especialment, les referències al seu petit habitacle, han arribat en el moment oportú. Ahir a la nit pensava en les cases que es fan per ser habitades i com en són de diferents en funció del perquè, per a què i per a qui s'han construït.

La casa del Ricard va ser la primera en arribar a aquest bloc, s'ho mereix, i serà sempre un referent.

Hi ha cases que es fan perquè s'han d'invertir uns diners. Altres, com la casa del Ricard,, es fan perquè un sentiment important impulsa a construir-les.

Hi ha cases que es fan per especular o per mostrar, cap enfora, un estatus determinat. Altres, com la casa del Ricard es fan per acollir persones estimades i, fins i tot, com és el cas de la casa del Ricard, per servir de document en el futur. Per fer història o, millor dit, per fer "una altra història"

Hi ha cases que es fan per a ningú, és a dir, la persona o persones que les habitin no tenen la més mínima importància, l'únic que compta és que paguin. Hi ha cases, com la casa del Ricard, que es fan pensant molt bé qui ha d'habitar-les, tant de manera permanent com en qualitat de visitant.
La casa del Ricard és immensa i, entre altres coses a remarcar, compta amb un habitació per a cada un dels seus quatre fills que és en si mateixa un petit apartament, amb estudi i bany amb banyera situada just a sota una finestra des d'on es veuen els camps d'avellaners o l'oliverar. La manera de decorar cada un d'aquests petits apartaments és obra exclusivament del que ha d'habitar-lo i en això l'amo de la casa no hi ha fet cap censura.

Torre Sans, com m'agrada explicar cada cop que l'ensenyem, és també, com la casa del Ricard, una obra d'art. Obra d'art per la seva bellesa, sí, però especialment perquè és una casa que té com a material bàsic per a la construcció l'amor. Una obra d'enorme amor d'un pare cap a una filla. D'enorme amor d'una filla que se la va estimar fins al final preservant-la d'interferències insubstancials imposades per les modes. Sort que no es van arrancar els mosaics del menjador per empaperar-lo com volia l'oncle Javier. Gràcies, avia Paquita, per el teu amor que impregna encara aquestes parets (i l'avia Paquita, des del retard de damunt la llar de foc, em somriu)

Podria continuar citant, per exemple la pastanaga de la Pepa (això només ho entén ella i no explicaré res més perquè espero que ho faci la interessada, val la pena). Però és que n'hi ha més. Moltes més cases amb història que cal sentir (d'oïda i de presencia) Vigo, Ohanes ... El marquesat de l'Urumea, Can Arnaus .... Ep, us adoneu que això és un repte? (Pepa, Alicia, Susa, Miren, Pep, Dolors) Quines històries es poden contar dels llocs on viviu! Jo en sé una mica de cada una d'elles i si cal, donat el cas, també puc inventar per donar-li més color, però no cal inventar, hi ha una realitat. La mostrem? Si m'envieu un correu amb la història de cada casa i una foto us obro una entrada, una pàgina per casa, sempre que hi hagi història, clar. Qui accepta el repte?

Tot això pensava aquesta nit. Pensava en les històries de les cases, que són històries de les persones que hi viuen. Pensava en les cases que m'han colpit quan les he vistes. I recordava aquelles cases on m'hi havia trobat especialment bé i que podrien entrar en un catàleg personal del que considero una obra d'art. Llocs amb sensibilitat per acollir i ser acollit. N'hi ha moltes, totes les que he citat abans, d'altres que, sent pisos de construcció despersonalitzada, qui els habita ha sigut capaç de convertit el seu interior en tot el contrari (penso especialment en dos, un a Terrassa i un altre a Tarragona) Podria citar la casa dels avis, al Maestrat ...

I, aquesta nit, mentre em deixava endur per les reflexion sobre habitacles, m'ha vingut la visió d'una de les cases més boniques hagudes i per haver. Un lloc on vaig trobar-hi una immensíssima pau. Un espai d'una bellesa indescriptible. Va ser a Vietnam, a les muntanyes, no recordo el nom del poble (segur que la Miren i el Pep sí). Era un habitacle de no més de 25 metres quadrats. Una casa de fusta aixecada damunt de quatre pilans també de fusta. Cap envà a l'interior, només unes obertures, sense vidres ni reixes, per on entrava la selva exterior i el só dels búfals. En una paret lateral unes màrfegues de colors magnífics, enrotllades, a punt per desfer-les a l'hora del descans. El menjar fet en una altra habitacle similar, una mica més petit, una cuina exterior, ens el portava una senyora d'una cinquantena d'anys que, amb la boca desdentegada, tenia un dels somriures més meravellosos que mai he vist. Ens el portava en una plata de ceràmica amb dibuixos que deixava a terra i, tots asseguts al voltant, compartíem els aliments del mateix plat.

Aquesta nit m'he adormit amb la visió d'aquella casa de les muntanyes vietnamites, en un poble del que no recordo el nom.

Avui, quan he tornat a casa, després de la feina, he obert el correu i m'he trobar amb la foto del petit habitacle del general Nguyen Boi Giong.